Opinió

anàlisi

Sí o sí? Doncs no

Només cal anar pel carrer per adonar-se que, de cop, Catalunya ha entrat en un estat d'ànim que es mou entre la sorpresa i una certa eufòria. De sorpresa, perquè des de l'11-S s'han precipitat tant les coses que estem en un estadi inimaginable fa un mes. I d'eufòria, perquè per primera vegada tenim un president que no té doble llenguatge i ha deixat enrere la tradicional estratègia de la puta i la Ramoneta, de què parlava el president Pujol. I si a nosaltres mateixos ens ha sorprès, com podem pensar que no els hagi sorprès a ells, que es pensaven tenir-ho tot lligat i ben lligat? Aquí encara hi ha gent que es malfia del president Mas i es pensa que a última hora afluixarà, seguint el costum del catalanisme d'aquests trenta anys, i n'estic segur que allà també pensen el mateix. Poden haver canviat tant, els catalans, en tan poc temps?, es deuen preguntar.

I puc arribar a entendre que costi assumir un canvi tant radical i que hi hagi resistències de perdre l'hegemonia, però per poc atents que haguessin estat en els últims deu anys haurien vist que les coses canviaven. El president Montilla ja va advertir al president Zapatero, sense cap èxit, del procés de desafecció que es produïa a Catalunya, i Montilla no és pas ni nacionalista i, molt menys, independentista. Tanta miopia només s'explica per la prepotència del qui es creu tenir al seu favor la força, que sovint ofusca la raó. Ells es basaven en tres pilars bàsic que els assegurava, passi el que passi, la unió: la Constitució, l'economia i l'exèrcit. No crec que hagin pensat mai amb la UE perquè quan hi han apel·lat per demanar-hi ajuda, com va ser en el recurs contenciós amb l'Argentina, van observar la seva resposta, més que tèbia. Però així que el procés avança amb pulcritud democràtica, els arguments de força es van esvaint: amb relació a un 79% de ciutadans que volen un referèndum democràtic no hi ha constitució que ho privi, ni exèrcit, i un cop fets els números, tampoc l'econòmic no els ajuda. Així doncs, m'estranya molt que el Príncep de Girona, que a través de la fundació que porta el seu nom té gent catalana que el poden informar perfectament, divendres confongués tot això amb escuma. O està molt mal informat, cosa que em costa de creure, o s'alinea amb els que s'imaginen que poden evitar la realitat negant-la.

Els que m'han seguit en aquest espai segur que recordaran que molt sovint he defensat els empresaris i els he demanat patriotisme empresarial. Avui hi ha una tendència que sembla imposar-se aquí i allà, que és demanar als empresaris i organitzacions empresarials catalanes que es pronunciïn sobre una possible independència catalana. Em sembla que és un greu error. El empresaris han de fer empresa i ser fidels a la responsabilitat social corporativa i, en tot cas, si es produeixen, adaptar-se als canvis del país, com molt bé va dir el president Mas a La Vanguardia.

Ni individualment ni col·lectivament s'han de sentir obligats a pronunciar-se, i en el cas que ho facin, que sigui un pronunciament personal. Tots els empresaris saben que en una Catalunya independent hi ha de cabre tothom, i si algú vol marxar han de tenir clar que serà per ideologia o per qüestions personals de no voler adaptar-se als canvis, així és la llibertat, però mai no es podrà justificar ni econòmicament ni políticament. Els unionistes ja volen utilitzar els empresaris com a grup de pressió per aturar la voluntat democràtica, i alguns independentistes també, i és per això que els empresaris farien bé que quan els demanin un pronunciament sí o sí, sobre aquest procés, responguin; doncs no.

No contesto, jo faig empresa. No ens enganyem, fer empresa també és una manera molt important de fer país.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.