Propòsit per l'any que ve

Ves per on la crisi ens estalviarà el recurrent discurs sobre Nadal i el consumisme. Cada any se sentien veus carregades de moral que denunciaven la devastadora intromissió de la publicitat en les nostres vides, que ens incita a consumir més i més sense criteri, i la irresponsabilitat dels mitjans de comunicació, i la perversió d'un sistema polític que ens converteix en compradors compulsius. Tot això ja ha caducat. Els qui ens acusaven de submergir els nens en un carregament de regals i de fer una gimcana de tiberis hipercalòrics durant un mes hauran de callar per raons de força major. Passaran anys abans no es tornin a sentir crides a favor del consum responsable. No és que ens hàgim tornat virtuosos, és que no tenim manera de caure en la concupiscència. Els propagandistes del decreixement deuen estar exultants: no cal imposar polítiques que redueixin la producció i el consum, la misèria s'ha fet present i ha habitat entre nosaltres. No hi ha gaires campanyes publicitàries estimulants; els diaris són prims com abans a l'estiu; la gent passeja pels centres comercials i davant de les botigues, però no forma corrues ni s'amuntega per comprar. Amb unes xifres obscenes de desocupació, i els qui tenen feina veient venir la probabilitat de perdre-la o, en el millor dels casos, la progressiva disminució d'ingressos, és estrany que encara es parli de celebracions. Però les estridències lumíniques i sòniques ja són insuficients per crear l'habitual reflex condicionat d'incitació al consum. Ara a veure qui s'atreveix a dir que menys és més, que sona a sarcasme impietós. En la consciència de tothom hi ha la idea que farem menys –menys festa i menys calaix– que l'any passat i més que el que ve. Nadal no lliga gens amb l'austeritat de la quaresma, però es veu que la penitència pels excessos que altres han comès durarà tot l'any, i uns quants anys més. Els polítics proven de desviar l'atenció de les males gestions passades i miren d'inocular-nos eufòria atiant conflictes propis de caps de negociat; d'estadistes, no n'hi ha ni se n'espera. Devem estar expiant alguna culpa col·lectiva. Encara no hem entès quina, ni si hi ha redempció possible. Si poguéssim comprar una agenda, podríem començar per apuntar a la primera pàgina una cita de Ronald Reagan: “Recessió és quan el veí perd la feina; depressió, quan tu perds la teva, i recuperació, quan Jimmy Carter perd la seva.” Només cal actualitzar-la.