Opinió

El genocidi invisible

Els executors dels assassinats de Moragues, Carrasco
i Agulló no han rebut
cap càstig digne

Durant aquestes darreres setmanes hem commemorat la mort dramàtica de tres lluitadors de Catalunya. El 27 de març del 1715 moria esquarterat i decapitat el general Josep Moragues després de ser humiliat i arrossegat pels carrers de Barcelona. El seu cap, per fer-ne escarni general, fou penjat dins d'una gàbia al capdamunt del Portal de Mar i no va ser retornat a la seva vídua fins dotze anys després. El 9 d'abril del 1938 Manuel Carrasco i Formiguera queia davant d'un escamot d'afusellament al penal de Burgos. El seu delicte era la seva doble condició de catòlic i catalanista. Va haver de fugir de Catalunya perquè els anarquistes el volien matar perquè era catòlic per anar a caure en mans dels franquistes que el volien matar perquè era catalanista. El dia 11 d'abril de 1993 el jove maulet valencià Guillem Agulló era assassinat a ganivetades durant una agressió feixista a causa de la seva militància al servei de la nació sencera i de la seva llibertat.

Aquests tres assassinats vils, els executors dels quals no han rebut cap càstig digne, són només la punta d'un colossal iceberg submergit en les sinistres aigües de l'espanyolisme. Al costat de Moragues, Carrasco i Agulló, el nombre de catalans morts per l'espanyolisme és infinit. De Bac de Roda a Andreu Xandri, de Jaume II d'Urgell a Carles Rahola, i de Lluís Companys a Martí Marcó, la cadena de catalans morts en defensa del país és interminable i esfereïdora. A tots aquests defensors del nostre poble cal sumar-hi la legió de víctimes anònimes mortes durant els bombardejos del duc de Berwick, del general Baldomero Espartero o de l'aviació italiana, per esmentar només tres episodis terribles.

És per això que cal tenir clar que l'ocupació espanyola i francesa dels Països Catalans va molt més enllà de l'espoli fiscal i el saqueig de la nostra economia. També va més enllà de la repressió cultural i lingüística. Desenes de milers de catalans han mort durant una ocupació que ja dura segles. Centenars de milers més han hagut de marxar del país, ja fos el 1714 o el 1939. Cada vegada que els espanyols s'han fet la guerra entre ells nosaltres hi hem posat els morts. Quants catalans han mort a causa del fet que Catalunya ha estat ocupada per Espanya? Quants descendents d'aquestes víctimes no han nascut i no conviuen ara entre nosaltres? Pensar-ho glaça la sang.

Tot plegat demostra que la nostra nació ha patit un genocidi. No em refereixo a un genocidi planificat i establert durant un període determinat, tal com avui els entenem. Però sí que hem sofert un genocidi lent i inexorable, que ens ha pres els nostres millors homes i dones de cada generació. L'estat propi és necessari per moltes raons lingüístiques, culturals, econòmiques o socials, però ho és sobretot perquè necessitem un refugi on viure amb la seguretat que no serem assassinats. Tot és molt senzill d'entendre.

No estic dient que si Catalunya hagués estat sempre un estat independent tot hauria anat com una seda. En absolut. Però llavors els nostres problemes i misèries serien únicament nostres, i les nostres guerres i atrocitats no serien atribuïbles a ningú més que a la nostra pròpia estupidesa. La pertinença a Espanya, independentment del moment històric en el qual posem el comptador a zero, ha estat un veritable desastre nacional en tots els aspectes. I amb l'arribada dels Borbons el drama es va intensificar. Algú pot dir, encara que sigui només un únic aspecte, en què hem sortit guanyant els catalans pel fet
de ser obligatòriament espanyols?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a