Opinió

L'autoritat a la universitat

Fomentar el pensament crític i
creatiu dels nostres estudiants
és una forma real d'intervenir en
allò social d'una manera eficaç

Se sol dir que un dels grans problemes de l'educació avui és la pèrdua d'autoritat. Jo prefereixo referir-me a la manca d'autoritat, ja que no experimento cap mena de nostàlgia pels vells models autoritaris basats en la por i la culpa i, en canvi, reconec la necessitat de reflexionar sobre les formes d'autoritat, vàlides i necessàries per al nostre nou segle.

En la meva llarga experiència com a professora universitària, he corroborat que l'autoritat es conquereix mitjançant el saber; és a dir, el savi domini de la nostra matèria, el rigor, la sensibilitat i la creativitat que es requereixen per transmetre-la i un ampli bagatge cultural que ens permet relacionar-la amb el món en el qual vivim.

Com aconseguir que a classe els nostres estudiants abandonin la pantalla dels seus telèfons mòbils i segueixin el nostre discurs, si no és oferint-los alguna cosa més atractiva que allò que apareix a la seva pantalla virtual? Hem de ser capaços de convertir la nostra matèria en un discurs interessant, seductor i, sobretot, significatiu per a l'alumne i això no és fàcil, no ho ha estat mai. Potser la gran diferència amb la meva època d'universitària en els anys vuitanta és que nosaltres, com a alumnes, concedíem a priori al professor el lloc del saber, i ara aquesta concessió per part de l'alumne ja no existeix –probablement a causa de les seves experiències educatives prèvies– i, per tant, l'autoritat avui cal conquerir-la.

No em refereixo a la utilització de tècniques didàctiques inventades per una pedagogia barata, que s'acompanyen sempre de noms pomposos per ocultar-ne la vacuïtat. Tampoc no em refereixo a la incorporació de les noves tecnologies a les aules, si per això entenem l'ús abusiu del Power Point, que desplaça la mirada del professor cap a la pantalla i substitueix l'explicació creativa per la lectura mecànica.

Amb la idea de fer de la nostra matèria un discurs interessant, seductor i significatiu, em refereixo més aviat a la necessitat de plantejar-nos el sentit mateix de l'acte de conèixer, d'estudiar, d'escoltar. Per tal que l'estudiant s'interessi per la matèria hem d'aconseguir que el coneixement esdevingui significatiu en les seves vides. I en això no hi ha secret, ha estat igual en tots els temps i en totes les aules. Als éssers humans ens atrauen els discursos que ens desvelen alguna cosa sobre nosaltres mateixos que ni nosaltres mateixos sabíem. Els discursos que ens són transmesos amb rigor i amb passió. Els que qüestionen amb creativitat i saviesa el nostre pensament, els nostres prejudicis, la nostra ignorància.

No hi ha millor mètode pedagògic que l'antic exercici de la maièutica, que sorgeix d'una bona pregunta amb la qual el professor aconsegueix interpel·lar l'estudiant. Amb la resposta inicial, més o menys intuïtiva, més o menys encertada, el professor és capaç d'anar adaptant magistralment el seu discurs inicial amb la finalitat d'aportar les explicacions necessàries per tal que l'estudiant les elabori i a partir d'aquestes formuli noves qüestions. Així es desenvolupa l'àgil vaivé d'un diàleg en el qual es mantenen la tensió i l'atenció i del qual l'estudiant mateix s'acaba sorprenent, en descobrir la pròpia capacitat de construir i desconstruir coneixement. Estic segura que l'estudiant que aprèn així també serà més capaç de construir-se un futur professional atractiu i profitós.

El professor que aconsegueix l'autoritat del discurs magistral a la classe també aconsegueix la proximitat i la confiança d'uns quants deixebles que li consulten sobre la matèria, sobre les seves lectures i sobre la vida. No és una fórmula antiquada, es tracta d'una relació selectiva i entranyable que sorgeix quan un estudiant confereix al professor l'autoritat per orientar-lo en la seva futura professió. El professor assumeix la responsabilitat del qui té més experiència perquè ha viscut més, perquè ha estudiat i llegit més i perquè es manté actiu i actualitzat en la investigació. D'aquesta manera s'estableix un vincle semblant a l'amistat però el contingut de la qual no és la vida personal, sinó la professió, l'art, la bona literatura o la política.

Exercir com a professor universitari avui és una gran responsabilitat. Fomentar el pensament crític i creatiu dels nostres estudiants és una forma real d'intervenir en allò social d'una manera eficaç. Les universitats han de continuar essent generadores de canvi per tal que a la nostra societat del coneixement no triomfi la ignorància de la barbàrie.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a