Articles

Professors i mestres

A les escoles, als instituts i a les universitats hem iniciat el curs lectiu, i ho hem fet en un clima tens. Els recursos són escassos i els constants dubtes sobre el model educatiu afecten el dia a dia dels centres. Avui, però, no aprofitaré aquest espai per parlar de política educativa. Sóc professor des de fa 25 anys, i voldria proposar una reflexió personal a partir de la diferència entre ser mestre i ser professor.

Més enllà de definicions formals, es tracta de dos termes que designen una mateixa activitat però que, al meu entendre, ens remeten a dos tipus de relacions amb l'estudiant. El mestre evoca una posició d'autoritat i distància, és aquell que marca el camí i del qual ens fem seguidors. El terme professor, en canvi, evoca una relació més igualitària i propera. Ens transmeten coneixements, però no cal que siguin un model a seguir. El professor juga un rol professional, mentre que el mestre desperta connotacions més personals.

A les nostres aules, distorsionades per les darreres retallades, segur que falten molts professors. Tanmateix, més enllà d'aquest dèficit, ja fa temps que tampoc disposem de mestres. La nostra és una societat que valora el diàleg democràtic per sobre de l'autoritat jeràrquica, de manera que el mestre ha anat adquirint connotacions pejoratives. Des de la meva perspectiva, però, al nostre sistema educatiu també hi falten mestres. Ho intentaré explicar remetent-me a dues idees que, durant aquests 25 anys d'experiència docent, he intentat que fossin el meu nord particular. Orientacions docents que no tenen a veure directament amb el debat sobre la política educativa sinó amb la manera com els docents entenem la nostra activitat.

La primera idea van llençar-me-la pràcticament a la cara només arribar a la Universitat de Cambridge, on vaig tenir el privilegi d'estar-hi un any treballant en el meu doctorat. Només arribar-hi, com deia, vaig intentar explicar el meu projecte acadèmic a qui havia de ser el meu tutor, el qual –amb flama britànica i posat oxbridge– es va limitar a respondre que l'objecte de la meva tesi, sincerament, li interessava ben poc. A Cambridge, em va explicar, les matèries que estudiem no són més que excuses per ensenyar als nostres alumnes a pensar. No sé si com a professor sóc prou competent transmetent determinats coneixements, però des d'aquesta lacònica conversa a Cambridge sempre he considerat que el meu repte com a docent era ajudar a pensar als estudiants. No es tracta d'oferir respostes a preguntes fixes, sinó d'ensenyar a formular-se interrogants que alimentin la producció de respostes noves.

La segona idea no té un origen identificable. Es tracta d'una frase, agafada al vol, que també ha influït enormement en la meva manera d'entendre la docència: “Professor és aquell que explica el que sap, però que ensenya el que és.” De nou, enfront de l'activitat professional de traslladar continguts, el fet d'ensenyar va més lluny i, molt important, té que veure amb la transmissió de valors, de referents, del que és un mateix. No estic segur de ser un bon professional explicant coses, però em preocupa més el repte d'ensenyar, de transmetre valors i actituds que siguin rellevants per al desenvolupament de persones i comunitats. De fet, la majoria de nosaltres recordem alguns professors, mentre que sovint no recordem allò que ens explicaven. Perquè recordem allò que representaven i no allò que, amb més o menys fortuna, recitaven.

Semblaria que el segle XXI hauria de ser un temps per a professors que transmeten coneixements sòlids, mentre que això dels mestres era pels antics grecs, que ensenyaven els seus deixebles tot passejant per camps i jardins. Jo no ho crec. Crec que avui necessitem mestres que ens ensenyin a pensar, a fer-nos preguntes i a reflexionar. Mestres que en lloc de traslladar-nos respostes estandarditzades, estimulin i alimentin la nostra capacitat per dubtar i interrogar-nos. No necessitem professors que ens proporcionin instruccions, sinó mestres que ens ajudin a ser lliures. I per ser lliures hem d'aprendre a pensar autònomament. En mig de les batalles sobre la política educativa, reivindico aquests antics mestres com una necessitat del moment present. O potser ho reclamo només per enyorança, perquè jo n'he tingut algun, de mestre. No sé concretar molt bé què van explicar-me, però sí sé que els dec part del que ara sóc.

No necessitem professors que ens proporcionin instruccions, sinó mestres que ens ajudin a ser lliures. I per ser lliures hem d'aprendre a pensar autònomament
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.