Opinió

Són faves comptades

El meu pare

La fusta és un material sensible, delicat i noble com el cor dels nens

Potser ja ho heu passat o encara no, a mi m'ha tocat ara. Us parlo d'afrontar la mort dels pares, del meu pare, concretament. Era un home bo, senzill, humil, honest, treballador, pacient, generós, observador, pràctic, de poques paraules –les justes i precises per fer-se sentir–, sense pèls a la llengua, coherent, tossut... I tot i que ara, inevitablement, penso en tot allò que no podrà veure o no podrà fer, també tinc presents aquests versos de Martí i Pol: “No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te.” I així estem, pensant en tot el que ens ha deixat i ensenyat. Aquests dies, al veure com se l'estimaven, com el valoraven, la quantitat de persones que van venir a acomiadar-se'n, ho he pogut comprovar. El meu pare era fuster, i aquest ofici li ha permès deixar un trosset de la seva vida i de la seva personalitat en les vides de les persones que el van conèixer, tant petites com grans. Tenia un art i una traça únics per tractar la fusta i la mainada. D'entrada l'una i l'altra no tenen res a veure, però si s'hi paren un instant hi veuran la connexió. La fusta és un material sensible, delicat i noble com el cor dels nens, que cal tractar amb molt de tacte, amb dedicació. Per ell els nens no eren un moble que es té en un racó de casa, al contrari. Procurava embellir-los. I tenia aquesta habilitat, tant la de polir i donar forma a la fusta més revessa i inflexible, com la d'envernissar la més rebel de les criatures. Gràcies al seu caràcter pacient. Aquesta habilitat, a la qual ell no donava importància perquè li sortia de dins, com si fos el més normal del món, va fer forat en el cor de les persones que ho van rebre. I no parlo només de les persones que, agraïdes per una feina, hi confiaven i el valoraven, em refereixo a les persones que sense adonar-se'n es van deixar tocar per la llum que desprenia. El meu fill, que només té un any i mig, la va rebre i té molt clar quan assenyala amb el ditet cap amunt que aquella estrella que brilla, com diu ell, “al tel” és l'avi, el meu pare.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.