Del vell ordre i del nou
Com ho ha manifestat la reacció visceral dels mitjans i de les institucions espanyoles, ara sí que el procés no té aturador
L'entusiasme que ha suscitat la fixació de les dues preguntes de la consulta i de la data en la qual se celebrarà la mateixa per part de la majoria conformada per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP no amaga que en aquest acord encara hi són molt presents rastres del vell ordre autonòmic que han portat el país a l'atzucac on som.
La primera pregunta, “Vol que Catalunya esdevingui un estat?”, és un tribut a sectors polítics i a cercles de poder econòmics i mediàtics catalans que rebutgen la ruptura amb Espanya i que encara aspiren a una transformació de la mateixa. La cessió de l'independentisme a aquestes demandes ha tingut un cost molt alt si considerem que el requisit previ per poder votar “sí” a la segona pregunta relativa clarament a la voluntat d'esdevenir un estat independent passa per votar també “sí” a la primera que, amb tots els problemes de manca de concreció (un estat no independent és un estat membre d'una federació? De quina? O un estat associat?) sembla que encara suposa donar suport a una idea de major autogovern dins d'Espanya.
A l'independentisme se l'obliga, doncs, a votar pel que podríem anomenar “la tercera via”, de manera que aquesta opció sempre acabi tenint més vots que la de la independència i es mostri amb una representació molt per sobre de la que aplegaria amb una pregunta amb tres respostes. A més, i allò que encara és pitjor, la mediació de la primera pregunta podria ser determinant perquè la independència no superés el 50 per cent dels vots emesos, que és la majoria que conferiria la plena legitimitat de la voluntat de secessió de cara a la comunitat internacional.
La primera pregunta també reflecteix les servituds amb el passat en la mesura que proposa una solució que, com qualsevol desig de transformació de marc polític en l'estat actual, requereix implicació de les institucions espanyoles i reforma de la Constitució. Un camí assajat manta vegades en el catalanisme dels darrers cent cinquanta anys i que va tenir el seu punt culminant amb el fracàs de la reforma estatutària de 2006. En aquest sentit, és incomprensible que encara no es vulgui entendre pels suposats federalistes o confederalistes que no es pugui obligar Espanya a esdevenir allò que no vol ser.
De fet, l'escenificació de l'acord del 12 de desembre de 2013 també participa en les formes d'un cert regust d'aprovació estatutària al Parlament el 30 de setembre de 2005: suposada màxima aposta dels partits catalans en un gest d'unitat i fantasia (malgrat l'hostilitat inicial de Madrid) d'una escletxa de negociació amb l'Estat. En aquest sentit, cal recordar que en els propers dies es plantejarà la transferència de la competència en matèria d'autorització de referèndums via 150.2 de la Constitució i que CiU ja ha descartat l'organització d'una consulta unilateral sense el consentiment del govern espanyol tot votant en contra d'una resolució presentada per la CUP al Parlament fa unes setmanes. Els interessos del sistema de sempre continuen collant ben fort.
Però, a la vegada, en el pacte per les preguntes també es copsa el besllum dels nous temps. La possibilitat de votar per primer cop per l'estat independent i verbalitzar-ho amb aquestes paraules ja ha significat creuar el Rubicó per la majoria d'agents de l'estament polític que fins ara restaven a l'expectativa, o directament aliens al clam de la ciutadania expressat a les manifestacions de l'11 de Setembre de 2012 i de 2013. I amb aquest pas, i com a conseqüència d'una pressió popular que ja disposa d'un alçaprem institucional, la classe política es troba definitivament compromesa a arribar fins al final malgrat la violència verbal i les coaccions que es desencadenin des de l'Estat espanyol i les maniobres sinistres que executin els seus sicaris a Catalunya.
Els representants dels interessos de l'autonomisme potser estan satisfets pensant que la primera pregunta funcionarà com una vàlvula de seguretat contra el vendaval. Però, com ho ha manifestat la reacció visceral dels mitjans i de les institucions espanyoles, ara sí que el procés no té aturador. Alea iacta est.
