Opinió

Desclot

Rosell i Cañas

N'hi ha que només donen lliçons. Puríssims d'ànima. Des d'una alçada moral sovint excessiva. Amb una arrogància de vegades insuportable. Les diferències entre Jordi Cañas i Sandro Rosell són enormes, però tenen un punt de confluència. Tots dos es van presentar a unes eleccions en nom de la transparència i l'honradesa. Més encara, tots dos en van fer bandera. Aquí s'acaben les coincidències. No del tot, perquè n'hi ha una altra: potser el final del camí. Tots dos poden morir com els peixos: per la boca. Cañas, al davant de Ciutadans, ha clamat contra un sistema de partits corrupte. Cucat. Ell l'havia de regenerar. Ara un afer estrictament “laboral” i “personal”, en què belluga el frau fiscal, li pot comportar una imputació. L'exportaveu de Ciutadans no ha volgut dimitir. Diu que ho farà si el cas s'allarga molt. Ja pot fer-ho. Sempre s'allarguen. Sandro Rosell ha portat pel camí de l'amargura l'anterior junta del Barça. Per acció o per inducció l'ha duta al patíbul judicial. Sota la seva responsabilitat, s'han airejat despeses i excessos aparentment terribles. El pitjor excés és caure-hi quan primer els has denunciats sense pietat. El fitxatge de Neymar s'ha convertit en un escàndol. I no s'hi val apel·lar als “mètodes habituals”. A un altre se li podrien perdonar. A qui ha reclamat agrament la transparència total i l'honradesa dels altres, no. Ahir Rosell va presentar la dimissió en una posada en escena delirant. Per altivesa, no per coherència. Ni això se li pot agrair.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.