Opinió

Obrir el ulls

Si el que predomina és
una societat d'individus alienats, llavors s'eleva, quasi imperceptiblement, una forma subtil de totalitarisme

L'home té una tendència natural a formar comunitats estables; en totes les cultures, l'ascetisme o la vida eremítica són l'expressió d'una realitat que s'oposa a una veritat històrica: l'ésser s'emmiralla en l'altre i sovint troba en la dialèctica (la forma civilitzada de la guerra) la seva dimensió culta. I per això mateix es dota, en el seu context, d'un ordre moral i ètic. No hi ha individus isolats si no és per voluntat pròpia. En aquest sentit, el procés d'individuació adoptat com a model per les societats contemporànies va en contra d'allò que ens relaciona: la nostra humanitat.

El signe de la nostra època és la fragmentació. Les relacions humanes estan en una etapa de transformació on la tecnologia juga un paper fonamental. De fet, hem perdut el nord en esvair-se els referents clàssics; hi ha qui ho descriu en termes de canvi de paradigma cultural: la transformació de la cultura –bressol del pensament occidental– analògica en digital s'està fent sense transició. D'altra banda, la política ha cedit el monopoli del poder i, en l'actualitat, entitats sense pedigrí democràtic ocupen un lloc rellevant en el govern dels assumptes temporals.

Tot plegat ha debilitat la xarxa de relacions premoderna i, de retruc, la nostra capacitat de respondre organitzadament a un poder que, de forma poc dissimulada, pren partit per la individuació. Un canvi en tota regla de les antigues estructures col·lectives per un “jo” exclusivament preocupat per la contingència. Sobre això, el sociòleg Robert Castel suggereix una “sobrevaloració dels individus alliberats de les constriccions imposades per la densa xarxa de lligams socials”. El resultat: un individu sense vincle, afeblit i vulnerable, en trobar-se mancat de la sensació de recer que antany proporcionava la comunitat d'interessos.

Què poden fer els treballadors d'una fàbrica en concurs de creditors si no tenen les eines per lluitar contra un poderós fons d'inversió (cas real) en el marc de la nova economia? Perquè aquest és el problema: reduït a cendres el sistema de protecció social, l'individu modern sorgit de les teories de l'anarquisme ultraliberal es troba sense poder fàctic –el grup en comunió– i, no menys greu, sense els recursos necessaris a fi de consolidar els drets teòricament implícits a la renovada condició de l'individu-per-llei. Només un petit grup d'escollits treu el cap en un context de determinisme social institucionalitzat. La por de la marginalització, en paraules de Bauman “la por de ser inadequat”, és, ara com ara, una realitat universal.

El preu a pagar és molt alt. Velles categories encara vàlides com ara igualtat i veritat dormen el son dels justos. La veritat és una llavor buida que els pobles omplen amb paraules. La consensuen. Així s'han desenvolupat les grans civilitzacions. Ara, però, el dogma imperant empra apriorísticament termes com ara flexibilitat o competitivitat amb el propòsit de justificar les equacions inintel·ligibles d'uns pressupostos a imposar, tot abandonant el concepte –tan perfectible com es vulgui– de justícia.

Val a dir que la inintel·ligibilitat del poder és un factor de marginalització absoluta de la ciutadania. Una ciutadania cada vegada més atomitzada en petits nuclis, desprotegits per la dificultat del llenguatge tècnic. El govern dels experts; la qüestió, però, és la següent: si no hi ha vincle col·lectiu, si el que predomina és una societat d'individus alienats, llavors s'eleva, gairebé imperceptiblement, una forma subtil de totalitarisme. Perquè, al cap i a la fi, fou l'absència de consens entre les parts, la manca de poder real per part del ciutadà, allò que conreà la il·lusió totalitària en el primer terç del s. XX.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.