Opinió

Del catalanisme a la independència

L'independentisme, el d'arrel catalanista, és avui patrimoni d'una nova classe mitjana que no té res a veure amb aquells antics lectors d'‘El Patufet'

A finals del segle XIX i al primer terç del XX, el catalanisme polític era abanderat per la burgesia il·lustrada, la que teoritza el moviment de la Renaixença i s'hi implica en caure de ple al parany d'una Espanya que la va deixar plantada amb les indústries a la mà. Aquesta burgesia fa possible, alhora, les obres d'uns arquitectes visionaris que emplenen l'estrenat Eixample d'edificis tan estranys que són bescantats per tota la ciutat de la Rambla cap avall fins a les parades de peixaters del port.

El catalanisme, per aquella gent, era alta cultura causa primera d'un veritable regeneracionisme cultural, en tots els possibles àmbits, des de la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans fins a la creació de l'Escola de Bibliotecàries. Un coneixement d'excel·lència que connecta amb el permanent saber de les menestralies o petites burgesies, inclosos sectors ingents de treballadors, que cultiven la cultura popular de sempre, la que en tots els barris i pobles de Catalunya seguia viva més que mai. La simbiosi produeix una important creació de literatura costumista, com és el cas de l'obra de Josep Maria Folch i Torras, publicada per la Biblioteca Patufet, al costat d'uns fascicles de conte curt que arribaven a tots els racons de Catalunya. I, per damunt d' aquella producció, el setmanari El Patufet esclata amb un èxit que abraça de l'alta burgesia de l'Eixample a la menestralia de la Rambla i de tots aquells carrers de mil anys curulls d'aquella gent que, impossibilitada d'obtenir una llotja al Liceu, hi esgarrapa seients al cinquè pis o emplena les funcions de sarsuela als teatrets escampats des del Paral·lel fins a la Rambla.

Quina és la diferència d'aquell moviment amb el catalanisme com a eix i el que estem duent a terme la societat catalana actual, l'anomenat procés cap a la independència de Catalunya? D'entrada, el desplaçament de l'eix central de l'actual procés és la independència, ras i curt. No pas aquell vacil·lant catalanisme que abraçava matisos sovint antagònics en aquells dies que, bé que desembocà en dues declaracions d'independència, aquesta voluntat radical no es consolidaria fins als inicis d'una República esclatant. L'altra diferència, tant o més rellevant, és la composició social del gruix de ciutadans que protagonitzen l'avançament sense retorn cap a un estat nou.

Aquests ciutadans són en la seva majoria procedents de les classes mitjanes actuals, amb tot l'espectre més ampli possible, des dels que formen part d'una important massa assalariada de qualsevol escalafó fins a petits i mitjans empresaris, al costat dels professionals procedents d'aquesta àmplia extracció social, professors, investigadors, arquitectes, juristes i intel·lectuals diversos. Aquella antiga burgesia il·lustrada barcelonina s'ha difós en altres característiques. Les que es mouen per la part alta de la ciutat. La seva llengua és la castellana.

L'independentisme, el d'arrel catalanista i el d'arrel social, és avui patrimoni del contingent d'una nova classe mitjana que no té res a veure amb aquells antics lectors d'El Patufet, que en llegir hi trobaven una homologació als amos de la gran cultura i del poder econòmic. És un grup social més ampli i menys culte, salvant molts i molts de casos particulars, que en lloc de llegir les traduccions de la Bernat Metge s'encanta en les sèries televisives. Una classe mitjana amb prou coneixements i prou coratge per llançar-se a una aventura arriscada però que conté la promesa d'un pinyol com a esquer. La promesa d'un estat fet entre tots. Un estat que desitgen de tots.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.