I amb un somriure als llavis

S'hi han fixat què passa, a la gigafoto? Tothom somriu. Més d'un milió i mig de persones sortim al carrer per fer saber al món que estem queixosos, que no ens sentim ben tractats, que no ens deixen votar i que volem tenir un estat propi, i ho fem tots en fila, l'un rere l'altre, i ho fem amb un somriure als llavis. Com si no sabéssim que aquest no és un acte festiu sinó reivindicatiu. Aviat haurà passat un any, ara ja sabem què hem de fer el proper 11 de Setembre: anar-nos a manifestar davant el nostre ajuntament i, després, cap a la Diagonal de Barcelona. Ho farem. Tornarem a batre un rècord de participació, serem més que mai i la foto fantàstica que en sortirà es tornarà a veure arreu del món. I a les capitals europees i a les de qualsevol continent els diaris i les televisions hi faran referència, en donaran imatges i en reproduiran les fotos. I allà, a l'altra punta de món, les famílies que estiguin mirant la televisió o que llegeixin el diari es miraran les imatges de dos milions de persones que protesten, i algú de cop se n'adonarà i ho comentarà en veu alta: “Però si estan somrient!! Si no tiren pedres, no cremen pneumàtics i no hi ha centenars de policies antidisturbis vigilant-los de prop amb les porres a la mà!!” Doncs sí. Somriem. Perquè aquest és un moviment pacífic, seriós, multitudinari, cívic, transversal, controlat i, sobretot, imparable. El món ja ho ha vist. I ho ha de tornar a veure els cops que calgui perquè els quedi clar que sí, que som un país normal amb gent normal que simplement vol votar. Que no creu, com li va dir Sala Martín a Barroso, que per entrar a la UE s'hagi de passar abans per cap guerra. Urnes. No armes. És el somriure aquest que fan tots els de la cadena quan mires la gigafoto, la nostra arma. Nosaltres som els del sí, i saber que tenim la raó ens permet somriure a la cadena i quan dimarts ens serveixin el no al Congrés. No passa res. Nosaltres, somrients. I ells, descol·locats.