Opinió

L'ordre jeràrquic

Parlo amb un alcalde d'abans. L'home és de tan abans que va ser alcalde en el temps del franquisme: l'alcalde d'un dels deu o quinze municipis més importants de les comarques de Girona dels anys seixanta. Ja s'ho poden imaginar. Pel capbaix, n'hi devia haver dos o tres-cents amb més pes en el que fins avui encara és Espanya. Però gràcies al pare d'un dels principals ideòlegs de Ciudadanos que tenia arrels en el poble, de tant en tant, els d'aquell municipi van poder escalar algunes posicions. És per això que una vegada van anar a Madrid a veure no sé quin ministre. Potser era en Muñoz Grandes. No ho tinc gens clar. “Obries la porta del seu despatx i el veies al fons de tot, a 20 o a 25 metres, assegut sol davant d'una taula.” Un altre dia, van batre un rècord i van anar a veure en Franco. “Tenia Parkinson, no parava de moure les mans, no volia que li parlessis de política. Que com era? Ja ho diu tothom, el mateix que expliquen de molts altres gallecs: no sabies si estava pujant o baixant les escales.” El despatx on els va rebre en Franco era més petit que el del ministre aquell. Mentre esperaven, hi havia també un ministre a prop d'ells. “Sí, home! Aquell ministre de l'Interior.” No ho he buscat: contradient Salvador Espriu, no em sembla que valgui la pena que en sapiguem el nom. El ministre els va sentir parlar mentre esperaven. Señores catalanes: a ése de allí dentro no hay quien le mee en el culo, els va dir. La barroeria anant de bracet del poder. Potser com avui, però avui la majoria volem que les formes siguin més civilitzades. Malgrat que molts sapiguem que tampoc no ho són. En aquell temps, però, això no calia, ni tan sols no devien ser ben vistes unes formes gaire amables. Hi havia una dictadura, un caudillo, un ordre jeràrquic institucionalitzat. Dios, patria y rey. Encara que el rei estigués en stand by. En aquell món del franquisme dels anys seixanta, Catalunya i el català s'acceptaven com s'accepta avui que hi hagi parcs naturals o gent que practica l'handbol. Sempre ha fet una mica de gràcia arribar a un lloc i que et diguin que allà hi ha óssos o que corren amb la pilota a les mans, en comptes de xutar-la amb els peus. Res que trenqui la normalitat de l'ordre imposat. Però, si avui la jerarquia no queda gens bé a la política, sí que funciona en molts altres camps. Vigílies de sant Jordi. Fa dies que tots hem pogut sentir quin serà el llibre més venut en el dia que sembla que tots hàgim de comprar un llibre. No l'únic llibre o l'únic autor de tots, com passava en el temps d'en Franco, però sí un dels llibres o un dels autors més mediàtics.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.