Opinió

anàlisi

El rei enrocat

L'atrezzo de l'adéu: una foto de Joan de Borbó, una de Felip i Leonor, l'‘ABC' i ‘The Economist'
Les properes eleccions generals no garantien al PP i PSOE els dos terços exigits per a la successió

L'actualitat editorial no guia els spin doctors del Palau de la Zarzuela, però la ironia del moment vol que a les llibreries franceses hagi arribat aquests dies Les derniers jours des rois (Editorial Perrin), un volum coordinat per l'historiador Patrice Gueniffey i que explica el regnat dels monarques francesos a partir dels seus últims dies al tro. Si amb Felip August neix la distinció fictícia entre els dos cossos del rei –el físic i mortal de cada rei i l'immortal de la reialesa que no mor mai–, a Carles X el còlera li impedirà adreçar unes últimes paraules per a la posteritat i a Lluís XVI el repicar dels tambors serà el que silenciarà el seu últim discurs. Amb la garantia que les seves últimes paraules arribarien a les llars sense interferències gràcies a TVE, el rei Joan Carles I va irrompre ahir a les 13.05 hores per anunciar als 76 anys i “amb singular emoció” un enrocament, el seu, en favor del seu fill Felip, de 46 anys. “Avui mereix passar a la primera línia una generació més jove, amb noves energies, decidida a emprendre les reformes que la conjuntura actual està demandant”, s'acomiadava el monarca ja enrocat, que ara haurà de rebre un nou títol en l'estrena de la seva inèdita cohabitació amb un rei.

La versió oficial dictava ahir que Joan Carles I –que era un ferm devot de morir al tro, segons havien sostingut els zarzuelòlegs fins al diumenge a les dotze de la nit– va decidir l'abdicació el 5 de gener, el dia del 76è aniversari. Madurada la decisió, aquesta va ser comunicada immediatament al príncep Felip, al març a Mariano Rajoy i a l'abril a Alfredo Pérez Rubalcaba. La seqüència que va facilitar La Zarzuela com a versió oficial, però, contrasta amb les paraules del mateix Joan Carles I en el seu últim discurs nadalenc. “Vull transmetre, com a rei d'Espanya i en primer lloc, la meva determinació a continuar estimulant la convivència cívica en l'exercici fidel mandat i les competències que m'atribueix l'ordre constitucional”, va avisar el 24 de desembre del 2013 en el que aleshores tothom va acollir com l'alerta que no preveia abdicar. D'acord amb la versió oficial dictada ahir des de la Zarzuela, doncs, només dotze dies després Joan Carles I hauria arribat precisament a la conclusió contrària. Fidel al joc d'enviar missatges subliminals a través de l'atrezzo dels missatges institucionals, el rei sortint va cuidar la disposició del decorat en l'hora del seu adéu després de 39 anys al tro: una primera fotografia amb ell i el seu pare, Joan de Borbó, comte de Barcelona; una segona fotografia en la qual ell, el príncep Felip i la infanta Elionor –tots somrients– volen simbolitzar la continuïtat en la línia dinàstica i, ja sobre la taula del despatx, un exemplar visible del diari ABC del dia i un exemplar molt més dissimulat del setmanari londinenc The Economist. Quan el realitzador encabia al pla general les fotografies del passat (amb Joan de Borbó) i del futur (amb Felip i Elionor), el rei sortint va tenir unes paraules pel progenitor que va somniar amb el tro des del seu exili portuguès i en contra dels designis de Franco. “Fidel a l'anhel polític del meu pare, el comte de Barcelona, de qui vaig heretar el llegat històric de la monarquia espanyola, he volgut ser rei de tots els espanyols”, va recitar ahir Joan Carles I abans que un sobtat moviment de zoom enquadrés el monarca ja només al costat del retrat amb el fill Felip i la néta Leonor. Aquest va ser l'únic esment al pare que el 25 d'agost del 1948 va mantenir una tensa reunió amb Franco a bord del iot Azor i al final de la qual el dictador va imposar el seu criteri que l'aleshores infant Joan Carles fos educat a Espanya. L'oposició inicial dels progenitors –Joan de Borbó i Battenberg i Maria de les Mercès de Borbó i Orleans– no va poder evitar que un nen de 10 anys destinat al tro reial espanyol s'embarqués al tren Lusitània a Estoril en direcció a Madrid al mes de novembre del 1948.

Conscient que la monarquia actual es juga la supervivència en el futur i no en les herències, el rei va evitar qualsevol al·lusió a l'entronització jurant fidelitat “als principis del Movimiento” el 22 de novembre del 1975. “En la meva proclamació com a rei, fa prop de 4 dècades, vaig assumir el compromís de servir els interessos generals d'Espanya, amb l'afany que arribessin a ser els ciutadans els protagonistes del seu propi destí i la nostra nació una democràcia moderna”, va reescriure en l'hora dels adéus.

A diferència de les servituds de morir al tro, abdicar reserva al rei l'honor d'escriure l'última paraula i la fe que l'emotivitat del comiat dilueixi ensopegades com el cas Urdangarin o la cacera a Botswana. La pressa permet que la successió tingui la majoria de dos terços exigida al Congrés i que PP i PSOE ja no garanteixen reeditar després de les eleccions generals del 2015, vist l'ascens del vot republicà d'IU i Podemos. Facilitar l'enroc és l'últim regal del bipartidisme al rei, un indret curiós on a vegades les eleccions municipals serveixen per proclamar repúbliques i on, a vegades, les eleccions europees acceleren les abdicacions.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.