L'eurodiputat Pablo
De moment, la claror del focus inquisidor es concentra en ell perquè els polítics acomodats li han vist la cueta al llop
L'eurodiputat Pablo té un cognom tan poc comunista com Iglesias i unes idees més aviat properes al socialisme –de quan el socialisme encara semblava sincer–, però la seva incorporació a la política activa ha fet sortir del cau el maccartisme més tronat, sempre amatent a la intolerable propagació del repartiment de la riquesa i la justícia social. L'eurodiputat Pablo exhibeix algunes certeses, per exemple, que prefereix la cueta a la corbata, que es conforma amb un sou digne en comptes de la moma promiscua dels càrrecs públics i que ha sabut vendre un programa agosarat que contrasta amb la comoditat servil dels partits acostumats a fer l'onada al poder establert. L'eurodiputat Pablo també fluixeja amb algunes incerteses, és clar que sí, però no pas més que qualsevol altre parlamentari de qualsevol altra formació que ha obtingut representació europea en les recents eleccions. Tots tenen l'obligació de convèncer els ciutadans que no es van equivocar votant-los i el temps suficient per demostrar-ho. De moment, però, la claror del focus inquisidor s'ha centrat en l'eurodiputat Pablo perquè el maccarthisme li ha vist la cueta al llop i considera urgent escorxar-lo. La primera demostració que no ho tindran fàcil l'ha donat ell mateix durant la seva estrena parlamentària. Amb posat desafiador i indumentària desafiadora, l'eurodiputat Pablo va desenfundar un discurs afuat gens convencional per recordar als euroescalfadors d'escons que hi ha moltes maneres de fer política però només una de ser honest.
Sorprenentment la segona etzibada no ha anat contra la classe política sinó contra la classe periodística, que l'eurodiputat Pablo troba també acomodada i a sou d'interessos corporativistes massa concentrats i poc plurals. I com a exemple de l'enteranyinament del gremi explica que a les entrevistes sempre li repeteixen les mateixes preguntes, extretes directament de la biblioteca de Google. El desconcert pot ser una arma temible. Ara que havia captat tota la nostra atenció carregant contra els polítics espatllats, aquest home ha fet un altre capgirell imprevist i ens ha recordat que som nosaltres els qui hem d'entrar al taller de reparacions. Encara que no ens agradi sentir-ho, potser és veritat que a la classe política i a la classe periodística li convé una bona centrifugada. Els polítics i els periodistes vam ser els herois de la Transició, ara ens toca acceptar que primer de tot hem de deixar de ser classe.
