Opinió

PSC

La qüestió que costa entendre de la posició
del grup unionista
del PSC és la manca
de suport clar i explícit
al “dret a decidir”

El Sr. Zaragoza és un representant emblemàtic del sector més alineat amb el PSOE i la Sra. Tura és una representant prestigiada i respectada del corrent més catalanista del PSC, ambdós són polítics amb capacitat i experiència. Es pot afirmar amb escàs marge d'error que tots dos coincideixen en polítiques socials i econòmiques i que no tenen discrepàncies significatives sobre objectius i ideals polítics, però els fets demostren que tenen serioses dificultats per conviure en un mateix partit. La raó no és de concepte sinó d'entorn. Un es considera tributari majoritàriament del poble espanyol i l'altre, del poble català, i per tant la seva discrepància només seria resoluble si el dilema d'Espanya i Catalunya troba encaix.

Si això fos així es podria concloure que els desacords del PSC només es poden resoldre si el “problema català” arriba a una solució estable. Però els partits polítics haurien de saber trobar el seu camí i la seva raó de ser en circumstàncies estables, o inestables com les actuals, altrament perdrien el suport social que justifica la seva existència.

Mai el passat es repetirà en el futur. Les relacions Catalunya-Espanya no tornaran a ser el que han estat en els últims vint anys. El resultat i la sortida de la situació actual serà un nou encaix d'aquestes dues nacionalitats que pot anar en un extrem fins a l'independència i en l'altre a un nou estatut d'autonomia més ampli que l'actual pel que fa la fiscalitat, la cultura i la llengua.

Si es reconeix que en qualsevol escenari de futur l'autonomia de Catalunya serà més àmplia i profunda del que ho ha estat fins ara, és lògic pensar que les relacions PSOE-PSC han de canviar cap a una major autonomia del PSC. El que fins ara ha estat possible, encara que no idoni: que el PSC no tingui grup propi al Congrés dels Diputats i que les votacions sempre estiguin alineades i siguin coincidents amb el PSOE, no serà sostenible en el futur; ja no ho és ara, perquè molts votants catalans tenen dificultat per entendre-ho. És lògic que els punts de vista i per tant les decisions des de l'òptica espanyola i catalana especialment en qüestions que afecten les dues parts no siguin coincidents, i això no impedeix l'acord en qüestions de política general.

La qüestió que costa entendre de la posició del grup unionista del PSC és la manca de suport clar i explícit al “dret a decidir”. No es pot negar des d'una visió política progressista el dret dels pobles a decidir el seu futur; no fer-ho suposa negar que Catalunya és una nació, i avui tret d'alguns partits lligats a la dreta o al nacionalisme espanyol, ningú ho nega. Convindria una posició clara del PSC sobre aquesta qüestió, que tal com ara la planteja, votant al Congrés contra la petició de la consulta, transmet la idea que no es vol acceptar un dret que és en la base mateixa de la llibertat dels pobles.

Aquestes qüestions poden ser discutibles però no ho és que els resultats electorals a partir de la política i imatge pública actuals del partit empitjoren permanentment. Una vegada reconegut el dret, es pot opinar sobre quina és la solució millor per a Catalunya i es pot sostenir que la independència pot no ser-ho si s'aconsegueixen certes cessions del govern central i que sí que ho podria ser si aquestes no s'aconsegueixen. És a dir, el resultat de la negociació de Catalunya amb el govern central no és una qüestió absoluta sinó relativa, depèn dels resultats.

La pèrdua de presÈncia social i autoritat del PSC ha creat un buit en la societat i en la política catalana. Això implica inevitablement un perill perquè els buits són sempre omplerts per uns o altres... El temps no corre a favor del PSC.

El problema avui de molts catalans, especialment dels joves, és que no tenen problemes per acceptar la secessió d'Espanya perquè hi tenen pocs vincles emocionals, però sí d'Europa, per el risc de perdre temporalment la plena integració en el mercat comú, l'euro i el suport financer del BCE per als bancs catalans. El govern central i els conservadors han repetit tant els problemes amb què es trobaria una Catalunya independent que la reacció de la població és de cansament i indiferència; s'ha aconseguit l'efecte contrari al perseguit. És aquí on una política que accepti el dret a marxar i formuli els avantatges de quedar-se en determinades circumstàncies podria ajudar... Òbviament la solució en un conflicte entre dos depèn de dos, i no pas d'un.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.