Opinió

PSC: “El nostre deure”

La consulta del novembre, com era de preveure, s'esfuma i cal esperar que s'obri pas una estratègia nacional de veritat

El socialisme català presenta avui nous interrogants. Bon senyal. Tot just ahir era contra les roques. Miquel Iceta, el flamant primer secretari, no para de fer senyals: vot favorable a la llei de consultes, restitució dels diputats crítics a les seves responsabilitats anteriors, defensa del dret a decidir malgrat el posicionament contrari del PSOE, defensa d'un pacte pel reconeixement nacional de Catalunya i plurinacional d'Espanya en el marc federal...; i anunci d'un procés d'actualització definitòria i de retrobament socialista cap al congrés de l'any 2015. Sobre aquestes bases, Iceta parlava amb Raimon Obiols, oferia la presidència del PSC a Àngel Ros, oferia la viceprimera secretaria a Núria Parlón (que acabava de revelar-se amb un fort criteri propi) i oferia la secretaria del procés 2015 a Daniel Font. Les estretors i la confusió del moment, amb la marxa de l'Avancem, amb alguna altra radicalització inexplicada i amb el congrés entre cap i coll, els obligaven a una urgent decisió “en consciència”, que va ser favorable. És a dir, van decidir que no es podia malbaratar l'ocasió que el PSC oferia, que calia intentar-ho.

I és que es tracta de gent convençuda de la importància de la unitat socialista per al poble ras i per al país. La que ha tingut i la que ha de tenir en el futur pròxim, en el procés de regeneració política exigit i de redefinició de les polítiques d'esquerra en el món de l'economia global. També és gent convençuda que aixecar un nou partit no és bufar i fer ampolles. Que no valen invents, “arbres de Nadal” –que diu Obiols–, “sense arrels i que per Cap d'Any ja són a la brossa”. I que no és veritat que un nou partit pugui servir de palanca per forçar la unitat socialista: els anticossos que crearia a banda i banda s'ho menjarien tot i acabaria en trist satèl·lit de tercers.

Cosa diferent és el moviment “pel redreçament de l'espai socialista” que va reunir-se a Sants el passat mes de març, una xarxa de socialistes crítics amb les anteriors derives del PSC, que el voldrien recuperat, capaç de disputar la centralitat nacional a la dreta i d'articular una alternativa d'esquerres. I que no es plantegen arrecerar-se enlloc més. A ells, sembla adreçar-se especialment l'oferta del procés de retrobament. Com també a les més joves generacions que, en contra de l'actual esclerosi dels partits, s'adonen que no basta l'assemblea i que l'acció política demana organització compartida, capaç d'assumir responsabilitats.

Alguns dels noms esmentats impulsen, ara, una crida que és a punt de fer-se pública, titulada El nostre deure, on defensen la seva posició, convençuts que cal recollir el guant i tractar de fer realitat, en un any, allò que el PSC per fi ofereix. També han convocat, per a la segona quinzena de setembre, amb la finalitat d'explicar-se i d'esvair neguits, uns exercicis espirituals de tot el dia a la seva Meca de sempre: Saifores. No podia ser d'altra manera.

Entretant, CiU viu condemnada a fer curses amb ERC i atrapada per l'ensulsiada escruixidora del cas Pujol. La consulta del novembre, com era de preveure, s'esfuma i cal esperar que s'obri pas una estratègia nacional de veritat, basada en la unitat del catalanisme al voltant del dret a decidir i que apunti al degut reconeixement nacional de Catalunya i plurinacional d'Espanya, amb una consulta final al poble de Catalunya sobre el pacte que s'assoleixi o la independència. Amb un o altre resultat, la política finalment s'hauria guanyat el sou. I el PSC del 2015 podria estar en condicions d'encetar una nova travessia prometedora.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.