Opinió

El Congo (i II)

Hem passat del conflicte entre dos de la guerra freda a la voluntat d'un, Occident,
de controlar-ho econòmicament tot

La mort de Lumumba no tranquil·litza el país sinó que estimula la lluita entre els seus partidaris  i la facció que dóna suport a  Mobutu. Les Nacions Unides intenten promoure una votació al parlament però els EUA ja han decidit que Mobutu és el seu home. Es fa un govern de concentració amb alguns lumumbistes i una majoria de ministres propers a Mobutu. El primer ministre Adoula es desfà dels lumumbistes al govern i aquests inicien una guerra civil que s'estén i creix. Finalment els EUA donen suport a la decisió de Kasavubu, destitueixen Adoula i nomenen Moise Tshombe, líder secessionista de Katanga, el govern del qual va matar Lumumba. Tshombe al govern central resoldria teòricament el problema de secessió de la província. 

Tshombe demana ajut per intensificar la guerra contra els rebels. Els EUA cedeixen avions que piloten exiliats cubans. Tshombe amb el finançament dels EUA recluta un exèrcit de mercenaris blancs a l'Àfrica del Sud i a Rhodèsia. La guerra és intensa i moren més de 100.000 congolesos, però la superioritat de l'exèrcit regular del Congo i l'ajut dels mercenaris fa que aquests acabin controlant el país a finals de 1965. La rivalitat de Tshombe i Kasavubu s'incrementa i Mobutu, amb el suport econòmic de la CIA i l'aprovació de l'administració americana, fa un cop d'estat que controla el poder militar, civil i econòmic. A un informe de la CIA de l'època es descriu aquesta com “l'única sortida lògica”...

 

El règim es consolida per la contínua injecció de fons americans. El govern ja absolutament dictatorial duu a terme accions que esdevenen ridícules si no fos que es fan servir quantitats ingents de diners per a obres innecessàries, i fins i tot estrafolàries, com la planificada construcció a la selva d'una reproducció de la basílica de Sant Pere...

Després d'anys de suport a Mobutu els EUA no troben la manera d'impulsar una política alternativa malgrat que molts funcionaris del Departament d'Estat, del Consell Nacional de Seguretat i fins i tot de la CIA el troben incapaç, tant com a militar com a polític, i com el descriu el conseller nacional de Seguretat del president Johnson, “és una persona sovint irritant i sempre estúpida”.

 

Els anys passen, la inestabilitat política esdevé crònica i la corrupció, creixent, però res canvia la inèrcia i el passat condiciona de manera absoluta el futur. Al 1997 rebels liderats per antics lumumbistes amb suport de Rwanda, Uganda i Angola porten a una guerra regional que genera tres milions de morts en un període de deu anys. L'originari d'aquest conflicte és Mobutu i, per tant, la responsabilitat americana és inqüestionable.

El concepte de guerra freda que els EUA traslladen d'Europa a l'Àfrica no té sentit, no hi havia allà règims comunistes ni tradició marxista però sí la voluntat de posar fi a un colonialisme que va fer estralls fins als anys 50 i 60. Considerar que el nacionalisme condueix al socialisme ortodox és no ser capaç d'entendre una realitat contundent i amb un suport popular indiscutible: el poble havia patit el colonialisme i no en volia més. La corrupció de molts  governants controlats i finançats per Occident per escombrar els nacionalistes acaba sovint substituint el colonialisme per un règim menys eficaç i més corrupte.

Avui, la desclassificació dels informes i correspondència oficial del govern dels EUA de l'època, l'informe de Stephen R. Weissman és clau, ha permès que una part de la història, fins ara desconeguda per ocultada, sigui accessible i de les conjectures es pugui passar al coneixement precís dels fets.

 

És possiblement aquesta la pitjor herència de la guerra freda perquè l'enfrontament dels adversaris, els EUA i l'URSS, va portar a una radicalització de posicions on els matisos i els acords esdevenen quasi quimeres. Un rellevant polític americà ha reconegut públicament: “Ens vàrem equivocar molt per manca d'intel·ligència en l'anàlisi i d'inèrcia en el plantejament.”

A la nova època que ara vivim, on els dos bàndols han deixat d'existir, és la voluntat de control del neoliberalisme la que ens pot portar a situacions similars. No és ara el conflicte entre dos com en el passat, sinó la voluntat d'un, Occident, de controlar-ho econòmicament tot... La generositat de la pròpia posició i l'acceptació que no tot ha de ser com volem és el que hauria de fer possible no refer errors, però, qui és capaç d'autolimitar-se si no hi està obligat?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.