Opinió

Desclot

Rebentar de contradicció

Hi ha polítics que se'n van a casa i callen, prudents, quan han de callar. N'hi ha que callen per sempre. I n'hi ha que no moren mai. Més aviat, que no callen mai. Un dels més loquaços de la història de l'Espanya garlaire és José Bono. L'expresident de Castella-la Manxa, exministre de Defensa i expresident del Congrés, les aprofita totes. Aparentment retirat, s'ha especialitzat a trobar micròfons. I aprofitar-los. Amb una estranya concepció del que és la igualtat entre territoris i contribuents, que sempre carrega sobre les mateixes espatlles. Les catalanes. Paga i calla. Ell potser paga, però no calla. Per això es contradiu i després de tres de calentes sol apuntar-ne alguna de freda. Ahir, per exemple, va proclamar que cal fer “el que calgui” perquè Catalunya no se'n vagi d'Espanya. I va sentenciar que la “ruptura sentimental és un fet”. Encara que els sentiments no siguin determinats en política, és cert que hi ha un trencament. A doble banda. Precisament, Bono ha estat un dels irresponsables polítics que més hi han contribuït. Sempre que ha pogut hi ha aportat la paraula aspra. Si cal fer “el que calgui”, José Bono hauria de callar. Portentosa aportació a la història de la comprensió entre territoris i pobles. Però s'estima més donar lliçons als altres i ahir va demanar a Rajoy que “s'arrisqui” perquè la unitat d'Espanya és més important que la presidència del govern. Té raó. Però, si és tan important, que també s'arrisqui ell i deixi d'apilar llenya amb el foc a la mà.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.