Opinió

Espanya Gran

Cap espanyol no té al cap, ni pensa tenir-lo ni voldria tenir-lo mai, el mapa d'Espanya sense Catalunya ni Euskadi

1. El mapa. D'ençà que hi ha mitjans moderns de difusió i de control, a penes un país disposa d'una organització escolar, d'impremta i d'altres mitjans de propagació d'imatges i d'idees, es llança a imprimir mapes en el cervell dels adults i de les criatures. El mapa és un element insubstituïble, preciós, en el procés d'“educació nacional”: la figura de la nació és la forma de la seua substància, el perfil sagrat, eventualment ampliable, mai reduïble (si no és per la força). Per a l'individu adoctrinat –que amb els mitjans actuals són potencialment tots els individus– la nació no és en primer lloc una societat, una col·lectivitat de persones: la nació és abans que cap altra cosa una superfície amb una forma. Una figura. Per a la qual cap retallada no és imaginable, cap reducció de dimensions, perquè no és imaginable una disminució de la pròpia substància nacional. Més d'un espanyol de doctrina, veí de Burgos, Zamora o Madrid, posem per cas, es quedaria molt descansat si els catalans desaparegueren del mapa (poden imaginar perfectament una Espanya sense aquests pobladors tan antipàtics), però saltaria com un llamp a la menor insinuació de “pèrdua” del territori català: no poden imaginar una Espanya amb un mapa més petit.

2. La por. La por dels espanyols de doctrina a la reducció del mapa no ve solament d'haver estat educats en la grandeza. Aquesta por, més que por simple és terror a trobar-se disminuïts en el propi “ser” nacional: l'espanyol s'identifica, fa coincidir la pròpia identitat nacional, amb tot el mapa d'Espanya. Per tant, si una part d'aquest mapa se'n desprèn, si el mapa es redueix i canvia de forma, què seria Espanya? Seria, en primer lloc, menor, i ser espanyol seria menys ser: seria una identitat restringida, seria “perdre” una part del propi ser, etc. L'amputació intolerable, metàfora orgànica o corporal, apareix gairebé invariablement com a part d'aquestes pors.

3. La imatge. Però la reducció del mapa no seria, per a l'espanyol de doctrina (que són tots), únicament una qüestió de volum, de “quantitat nacional”, d'identitat empetitida. Seria, més encara, una qüestió d'identitat incerta, potser inexistent, encara no imaginada. Vejam: un basc o un català, per poc endoctrinat que estiga, té clara en el cap la imatge, el mapa, de Catalunya o d'Euskadi... sense Espanya, és clar. Fins i tot hom pot tenir present el mapa d'Euskal Herria complet, amb Navarra, Lapurdi i Sola; o el mapa dels Països Catalans, que –no tant com fa alguns anys– circula encara abundantment. Però cap espanyol no té al cap, ni pensa tenir-lo ni voldria tenir-lo mai, el mapa d'Espanya sense Catalunya ni Euskadi (...i molt menys, quin horror impossible, sense Navarra, Galícia i el País Valencià!).

4. La nació. I en qualsevol cas, els qui parlen de l'Espanya plurinacional, de la “nació de nacions”, etc., haurien de tenir clar, almenys i en primer lloc, quina és aquella nació –la nació espanyola, o una nació espanyola?– que no és ni basca ni catalana (ni gallega, ni valenciana, si volem ser més rigorosos...). Perquè el mapa de l'España Grande ja el sabem tots, i ens inclou a tots de grat o per força. El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l'España pequeña: mentre els espanyols de nació i de doctrina no s'entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, sense Euskadi ni Catalunya, ací no hi ha estat plurinacional possible. Mentre una de les nacions, la més grossa, tinga necessitat d'incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució possible. Mentre l'España pequeña, per poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande...

5. La frontera.  Per acabar, pensem una miqueta: ¿per què els espanyols de doctrina ens acusen als altres (als catalans, en primer lloc) de voler “alçar barreres”, de pretendre “aïllar-nos”, “tancar-nos” en el nostre àmbit menor, i d'altres pecats semblants? Perquè la frontera de l'estat marca per a ells la identitat suprema, perquè consideren el nostre territori part del seu territori, la nostra identitat part de la seua identitat: perquè no poden entendre que puguem ser una altra cosa, no inclosa ni subordinada, per coses així. Als portuguesos, però, a pesar d'una proximitat històrica i geogràfica tan gran, no els acusen mai del mateix pecat: tenen dret a ser només portuguesos. Els miren com un altre tot, no com una part. Simplement, perquè estan a l'altre costat d'una ratlla que defineix un estat. I si, per ser reconegut com un tot i no com una part, cal efectivament una ratlla, no és estrany que tants catalans pensen ja seriosament en l'aplicació d'aquest principi. En fi, coses com aquestes escrivia jo mateix fa trenta anys, i sembla que encara no han perdut valor. Quant als resultats i aplicacions, qui sap si caldrà esperar trenta anys més. O potser no tants.