Opinió

LA GALERIA

L'alcalde de les galetes

Iglesias es va mantenir independent sempre dins de la coalició de CiU

Justament el dia dels difunts enterràvem l'exalcalde de Santa Coloma de Farners Jordi Iglesias i Massuet, mort el dia abans, a l'edat de 86 anys. Iglesias, de bona família benestant, pertanyia a aquella fornada d'alcaldes i regidors que, en l'inici de la democràcia, van abandonar els interessos particulars i van tirar endavant un projecte regenerador amb una fe total en el poble i en el país. En aquell moment, tot i la diferència de sensibilitats ideològiques, trobaríem, excepcions a part, un tarannà força comú en tota aquella gent que es va posar al davant dels consistoris. Hi havia una gran il·lusió i una entrega total. Els professionals de la política i els escaladors encara estaven a l'aguait esperant, per entrar a la palestra, que els altres els desbrossessin el panorama i es desgastessin intentant capgirar un sistema administratiu carregat d'inèrcies i rutines. Jordi Iglesias, com va dir el rector que va oficiar la missa, era un home bo. Però això que, en l'expressió de la gent normal, té connotacions positives, en política a vegades es diu com una concessió gratuïta, amb un somriure sota el nas, volent dir que difícilment podia tirar endavant. És trist, però és així. Potser per sostreure's a la dictadura dels partits, Iglesias es va mantenir independent sempre dins de la coalició de CiU, amb la qual va accedir a l'alcaldia l'any 1979 i va estar-hi dotze anys. Però no va poder acabar el seu petit somni. Ja hi havia qui tenia pressa a substituir-lo i va haver de presentar-se, la darrera vegada, pel col·lectiu Colomencs per Santa Coloma, amb el qual no va aconseguir imposar-se. Va ser un gran alcalde, esforçat i honest, que va haver de sortir per la porta petita, després, però, d'haver portat a terme una notable renovació de les infraestructures de la seva ciutat. No va escatimar viatges a Madrid i on fos. I es va fer famós per la seva targeta de presentació que endolcia el paladar de subalterns, secretàries i alts càrrecs per aplanar camins: les galetes de Can Trias. Tenia la murrieria de la gent de muntanya i un punt d'humor contagiós. Li agradava menjar bé i, quan en un dinar començaven a posar plats grossos amb molts dibuixos i coloraines i preveia que de substància n'hi hauria poca, deia, en veu baixa, una frase divertida: “Avui, mariconades.” Creia en el sentit comú i, en els plens, intentava, a vegades en va, obtenir unanimitats en allò que era bo per a la ciutat, procurant superar les lamentables estratègies de partit. El van enterrar amb la bandera catalana damunt del taüt. Fidelitat fins al final. A reveure, Jordi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.