El front de Mas

Al començament, el tret característic del rostre d'Artur Mas residia en la mandíbula i en la seva prolongació, la barbeta. Era un conjunt que semblava d'acer i que, posat a la bàscula, hagués de pesar molt. Alguns caricaturistes que llavors el van començar a dibuixar han mantingut aquesta fesomia, però jo crec que ara, passat el temps, l'interès de la cara del president s'ha desplaçat al front. Se li ha eixamplat, com a conseqüència de l'ascensió i retirada dels cabells, i s'ha convertit en la part més expressiva del seu cos, molt per davant de les mans. Asseguraria que quan arriba a casa després d'una jornada de feina sostinguda, la seva dona, l'Helena, el primer que fa és mirar-li el front per saber si aquell vespre ve de bones o més val deixar-lo tranquil i no fer-li més preguntes del compte. L'altre dia me'l mirava a la sortida de la reunió que va mantenir amb Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Muriel Casals, Josep M. Vila d'Abadal i algú altre del seu partit. Les notícies que portava eren en principi bones, perquè s'havia aconseguit el “pacte” entre CiU i ERC que tant s'havia fet gruar, però el seu front no enganyava. Entre cella i cella, i en sentit vertical, se li havien format dos sacsons durs i erectes com un diapasó i profunds com un camp acabat de llaurar. No hauria calgut que digués res: la prolongada reunió amb tots aquells elements humans havia resultat duríssima, i ell havia hagut de claudicar més que no volia. Sort que Artur Mas és un home fort i autodisciplinat que somatitza i concentra els disgustos en els sacsons del front. Si no, em sembla que rebotiria papers i mobles, i també el sopar quan arribés a casa. L'endemà mateix, en Toni Cruanyes l'entrevistava per TV3. El front se li havia relaxat i les incisions li havien desaparegut. Tota la cara, que vint-i-quatre hores abans apareixia xuclada per alguna força absorbent interior, ara havia recuperat carn i color. Artur Mas és un home que es refà aviat, i en això actua com la gent del país o, almenys, com el contingent sobiranista d'aquest país. El vespre del dia nou de novembre, quan es van saber els resultats de la consulta, semblava que tots, el president també, ens havíem acabat de dutxar i que ens haguessin tret deu anys de sobre. L'endemà ja fèiem mala cara i en el transcurs dels tres mesos de dubtes i baralles entre CiU i ERC circulàvem pel món com ànimes en pena i amb sacsons per tot el cos. L'acord de l'altre dia ens ha revifat i ha fet passar les arrugues per la planxa. Em temo que dies hi haurà per tornar-ne a criar, i bo serà que amb tantes oscil·lacions no arribem al final com una pelleringa.