Opinió

Masoquistes

Aquesta pallassada que s'acaba d'estrenar als cinemes i que fa mesos que infecta les nostres llibreries escull justament l'angle més insípid, infantil, de nena ‘tonta' i de ‘xulopiscines' amb antifaç que es podia escollir per al tema

Vista 50 shades of Grey, perquè llegir-se no es pot llegir, veig que per a molta gent el món de la dominació/submissió era un món totalment ocult. No em refereixo només a la pràctica amb l'amant, que segur que tampoc gaire, sinó és que ni tan sols a nivell literari o cinematogràfic. La pel·lícula (igual que el llibre) tracta el tema d'una forma tan enze, tan vulgar, tan maldestra i amb tan poca profunditat, que ni tan sols ultrapassa l'ambició de qualsevol film eròtic dels anys seixanta. Fins i tot Histoire d'O, escrita l'any 54 i duta al cinema l'any 75, la supera en matisos i en intenció. Aquesta mena de conte de fades per a mullers de vida trista no guarda ni tan sols el mínim respecte que mereix una pràctica, no sempre sexual, que ni va de jocs de manilles o fuets a vint euros, ni ho deu tot al marquès de Sade o a Leopold von Sacher-Masoch. Una mica de respecte, si us plau. Tant per a la pràctica, com per a la literatura mateixa. I, sobretot, una mica més d'imaginació.

Vam anar alguns amics escriptors, fa ja alguns anys, a un local del carrer Atenes on la gent es pren una copa amb normalitat però on es pot, també, exhibir la personalitat dominant o submisa que hom té guardada. Amb parella o sense, la gent es treu la màscara i juga a ser un objecte o un traficant d'esclaus i tal vegada és així com són en el fons. Vam conversar amb l'amo, vam intercanviar idees amb alguns participants, però no se'ns va acudir riure de res ni de ningú. Sí que en sortir del local vam fer broma (no diré noms), però sobretot vam sortir-ne sabent que havíem presenciat una cosa seriosa. Una façana interessant del subconscient, del somni, de la naturalesa humana. Amb variables i motivacions personals i graus molt diversos. Doncs bé: aquesta pallassada que s'acaba d'estrenar als cinemes i que fa mesos que infecta les nostres llibreries escull justament l'angle més insípid, infantil, de nena tonta i de xulopiscines amb antifaç que es podia escollir per al tema. Fins i tot els nens del parvulari desenvolupen jocs (cruels o no) molt més complexos i sofisticats que aquest pam-pam al culet que se'ns vol vendre com a sopa d'all dels tabús socials. I sense que els facin falta utensilis horteres de sex-shop, ortopèdia per a gent amb imaginació ortopèdica, crosses per a invàlids amb l'eròtica al got del Nesquik.

La dominació i la submissió és la vida, existeix arreu. Evidentment que pot ser un joc estimulant, sí, però tractar-nos com a adults no hauria de passar per oferir un monument a la cursilada, un nomeolvides de cuir, un videoclip de la Madonna, una Caja Roja amb llacet, unes picardies barates que al damunt tenen el mal gust d'estrenar als cinemes per Sant Valentí. Volen conèixer el món de la dominació/submissió? En primer lloc, no mirin res: explorin dins dels seus propis records i rareses. Però a més, si cal, mirin Secretary, de Steven Shaimberg (2002), o Bitter moon, de Roman Polanski, entre moltes altres. Pensin en l'última vegada que es van sentir humiliats o que van aconseguir humiliar algú, a la feina o a la vida, i reconeguin amb quina intensitat o per què exactament els va bategar el cor. Quin pols animal o humà hi resideix. I si el que són és uns masoques, i els agrada més el paper maltractat del tema, si els agrada patir molt i rebre una bona estovada, facin-se portaveus de l'oposició i duguin el president Mas a una comissió parlamentària. O facin una cosa encara pitjor: vagin a veure la insofrible 50 shades of Grey. I paguin.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.