La Camarga

Així que puc em desplaço al sud de França, o sigui a territoris occitans, i també catalans, on em trobo com a casa i de vegades millor. Avui mateix parlava amb un amic que acaba d'arribar d'Albí. La catedral d'Albí, barreja d'església i de fortificació que té a dins una decoració que per anys que visquéssim no ens acabaríem mai, no té la fama que en la meva opinió hauria de tenir. Si la Torre Eiffel en comptes d'estar plantada a París ho fos en una petita ciutat de províncies, se'n parlaria tant i seria tan visitada, retratada i escalada? Em sembla que no. Em sembla que seria una simple curiositat, el caprici d'un enginyer davant el qual la gent mig passaria de llarg. Situada a París, la catedral d'Albí projectaria ombra a molts edificis que ara la gent quan va a la capital de França fotografia amb profusió. És clar que de cap manera la catedral d'Albí podria trobar-se a París. La catedral i castell d'Albí, que sembla el resultat d'una excitació tel·lúrica o de l'impacte d'un meteorit, és precisament la manifestació de la força catòlica i militar de París davant l'heretgia albigesa, que vol dir davant i en contra d'Occitània.L'oui imposant-se a l'oc.

D'Albí, al Tarn, he passat amb la imaginació a la Camarga. Es troben lluny entre si, però formen part de la mateixa cultura i dels paisatges que millor m'acullen. Allí, en l'estuari del Roine, t'adones com a Catalunya anem curts d'aigua i per quin motiu els primers comtes catalans van tenir interès per aquestes terres i aquests cursos fluvials. Muret ho va espatllar tot i ens vam haver de conformar amb l'Ebre i el Segura. Vaig ser a Arles, porta d'entrada de la Camarga, un diumenge de Rams de fa uns anys. A les escales de l'església, uns gitanos que parlaven català em van vendre un pom de llorer. Després vaig anar a visitar els paisatges de Van Gogh. Feina una mica inútil perquè Van Gogh no pintava exteriors sinó interiors. El seu interior ple de constel·lacions, vull dir. Però bé, algun cep era un cep retorçat de Van Gogh i alguna casa de carrer s'estremia i ondulava amb blaus i grocs. Vaig veure flamencs rosats que es feien el coix i cavalls blancs que corrien, i a l'esventada Santes Maries de la Mar –Li Santi Màrio de la Mar, segons Mistral, que també escrivia Camargo–, no vaig dinar tan bé com prometia.

Diu l'Aleix Renyé, el nostre home a Perpinyà, que li dol que La Camarga es redueixi a un restaurant de Barcelona on van passar coses lletges de la nostra misèria política. M'hi van convidar un cop; hi vaig menjar regular però tota l'estona vaig evocar coses boniques i agradables i una mica d'història veritable.