A vides salves

Durant bona part de l'edat mitjana una rendició “a vides salves” equivalia a lliurar les armes a canvi de la vida dels vençuts. Així es feien els pactes i així s'incomplien o es complien, segons les circumstàncies. Al setge que Cambrils va haver de suportar durant la guerra dels Segadors l'exèrcit de Felip IV va acceptar aquesta condició de les autoritats locals i després va perpetrar una autèntica carnisseria. Per contra, la tropa de Felip V sí que va respectar la vida dels barcelonins, amb algunes excepcions dramàtiques, “com a escarment de patriotes”, després que la ciutat es rendís. Les amargues paraules que els cronistes catalans van dedicar a la cavalleria castellana d'Álvaro Suárez de Quiñones són aspres i sentides. Poc es podia esperar “dels espanyols”, escrivien indignats.

Els episodis de la història –història recent, al capdavall– sempre s'han de tenir en compte per entendre els moments actuals. Per prevenir noves repeticions. Les enquestes i una certa sensació general enramada de manera interessada han fomentat la percepció de cansament al procés sobiranista. Els dirigents del Partit Popular, de Ciutadans i d'una amalgama social reduïda però efectiva aprofiten cada nova dada per proclamar-ne la mort. No és estrany, doncs, que en alguns ambients es repesqui ara la idea de la denominada “tercera via”. La necessitat d'articular una rendició “a vides salves”. Per això alguns mitjans engrandeixen les propostes que es llancen des de plataformes minoritàries però representatives de sectors socials econòmicament influents, com ara el grup aplegat sota la correcta definició Puente Aéreo. Alguns se sentirien ben satisfets si, sobretot, Artur Mas i Convergència Democràtica renunciessin a “la deriva sobiranista” o “al deliri independentista” a canvi de salvar els quatre mobles que encara decoren l'autonomia catalana.

Però aquesta intenció –més ben dit: aquest miratge– es dilueix davant iniciatives com el recurs que el Ministeri d'Educació ha presentat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o les dues sentències que acaba de fer públiques el Tribunal Suprem. Dues sentències que determinen que l'ensenyament del castellà es fixi en el 25 per cent a les escoles. Ni el govern de Mariano Rajoy ni els tribunals han atès les mil i una argumentacions que els han dirigit la Generalitat, el cos docent o les associacions de mares i pares dels alumnes catalans. Ni el govern de Mariano Rajoy ni els tribunals han volgut considerar la competència en aquest àmbit que han assumit tant el govern de Catalunya com el seu Parlament. Perquè no es tracta de garantir el domini equitatiu dels dos idiomes oficials al final del cicle de secundària. Es tracta de constatar i imposar una hegemonia. De reduir el català als mínims que no puguin garantir-ne la subsistència. Es tracta de manar i d'obeir. De qui mana i de qui ha d'obeir.

Aquestes i moltes altres constatacions, que s'acumulen amargament a còpia de decisions del Consell de Ministres, deixen ben clar que en aquest cas la rendició tampoc es podria fer “a vides salves”. Per molt que el govern de Rajoy i les més altes institucions de l'Estat insinuen que, si la majoria dels catalans renunciessin a “la deriva” o “al deliri”, “es podria parlar de tot”. No es podria parlar de res. Perquè el PP ha assumit un model territorial de l'Estat en què els poders autònoms fan de comparsa. Davant l'evidència n'hi ha que addueixen l'esperança del canvi. Aquesta corrosió desapareixeria si hi hagués un canvi de govern. Si guanyessin les pròximes eleccions generals el PSOE o Podemos, per exemple. Una eventualitat improbable; en primer lloc, perquè no és això el que diuen les enquestes i segonament perquè Podemos rebutja un pacte amb “la casta socialista”. Però, ni que així fos, en el millor dels casos tornaríem al punt de partida. En llengua, en finançament, en inversions, en infraestructures i en humiliació. Això són vides salves? L'única salvació segura és no rendir-se.