Espanya: crisi econòmica i fracàs institucional

La crisi ha tingut un abast profund a Europa però, a hores d'ara, ja podem calibrar la gran diferència en l'impacte produït a diferents països. No només la diferència ha estat entre nord i sud, sinó també entre els diferents països del sud, anomenats PIGS fa uns anys. Grècia i Espanya, clarament, s'han endut la pitjor part i amb gran diferència. Ambdós països presenten també elevats graus d'evasió i elusió fiscal.

Al llibre Por qué fracasan los países, Daren Acemoglu y James Robinson assenyalen que no és la ignorància, ni la cultura, ni el clima, ni la falta d'ètica protestant el que fa pobres els països, sinó les seves elits. Les elits que dissenyen institucions amb una visió fonamentalment extractiva i orientades al seu benefici exclusiu, acaben fracassant. César Molinas ha escrit llibres i articles popularitzant aquests conceptes aplicats a Espanya.

A Europa, els països que funcionen solen dotar-se d'institucions inclusives , en benefici de la major part de la població i que, tant si tenen un perfil més liberal com més socialdemòcrata, compten amb elevades cotes de benestar garantides pel sector públic.

Recentment, Carlos Sebastian al seu nou llibre, Espanya estancada, aprofundeix en les característiques pròpies de la crisi econòmica. El sistema educatiu no funciona, no hi ha l'emprenedoria necessària, el model de creixement no es l'adequat i no crea prou ocupació de qualitat, … Però, per Sebastian, tots aquests i altres problemes deriven d'un de principal: el deteriorament institucional, conseqüència de la manera d'exercir el poder polític. Les cúpules dels partits majoritaris ocupen totes les institucions i nomenen personatges molt afins, quan no militants, inclosos el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Comptes.

Així no es fa estranya la gran connivència entre el sector públic i les grans empreses d'alguns sectors, amb regulacions distorsionades i concessions desfavorables als ciutadans (banca, elèctriques, telecomunicacions,...), amb supervisió ineficient, rendes d'oligopoli i insuficient competència. Tampoc, la superabundància legislativa (100.000 disposicions normatives, uns 10 cops més que Alemanya) però devaluada pel poc valor atorgat al seu compliment: baixa seguretat jurídica, escassa qualitat de les administracions, dèficits de transparència,...

L'administració pública afavoreix uns actors en detriment d'altres, la justícia és molt ineficient, cosa que fa que massa espanyols –diu Sebastian- comparteixin uns valors contraris a l'eficiència i a la innovació. Sovint s'incompleixen normes i contractes, es retarden els pagaments, ..., coses que limiten i ofeguen el dinamisme econòmic.

Recentment, Josep Pijoan-Mas i Manel García-Santacana han estudiat l'evolució de les empreses espanyoles a partir d'analitzar en profunditat les més de 500.000 que figuren en les bases de dades del Registre Mercantil. Conclouen: la ineficient assignació de recursos, basada en un sistema clientelar, no ha afavorit la millora de productivitat . Els recursos no drenen cap els millors projectes empresarials. Quan l'economia creix, els recursos es destinen als sectors i empreses menys productius, en les que la influència del sector públic és més gran (amiguisme, corrupció, ...). Estimen que el clientelisme s'ha emportat un mínim del 4% del PIB entre 1995 i 2007, que és només la part que han pogut mesurar.

El marc institucional en el qual es desenvolupa l'activitat és la principal causa de l'estancament de la productivitat , alhora que impedeix el canvi de model productiu. Espanya té una feinada per fer: simplificar l'aparell legal, fer complir la llei d'igual manera a tothom, millorar la qualitat de les administracions, restablir mecanismes de control al poder executiu,... només serien els primers passos per canviar les actuals maneres d'exercir el poder i així, amb l'exemple, el marc mental de molt bona part de la població del país.

A Espanya, l'acció política està marcada pel clientelisme que en masses ocasions llisca suaument fins la corrupció. Es l'estructura productiva i la forma com es fan els grans negocis el principal escull al benestar. O regeneració profunda i costosa pels instal·lats, l'establishment, o declivi sostingut fins a profunditats desconegudes.