Opinió

opinió

Un viatge per la Toscana

El pla director de l'Empordà és la resposta toscana als reptes de l'Empordà del segle XXI

El progrés sempre ha de ser compatible amb la preservació i conservació del nostre territori, del nostre paisatge, de la nostra identitat empordanesa

La lectura del llibre La hermana de Sándor Márai en el moment en què descriu el viatge d'un famós pianista a la Toscana, quan es dirigeix en tren cap a Florència pensant en les passejades pels seus estrets carrers, travessar el Ponte Vecchio i divisar el suau turó de San Miniato, entre altres, em va fer recordar el darrer viatge que férem fa quatre anys, per Sant Joan, a aquesta meravellosa regió toscana. Un paisatge que trobem familiar per la seva semblança amb el paisatge empordanès. Els seus colors, els seus xiprers, els terraprims i les planes, els conreus, les vinyes... Un paisatge que fem nostre, perquè per a molts la Toscana és un referent per a l'Empordà. Un paisatge, un territori amb un gran valor natural, cultural, arquitectònic que ha comportat que sis espais de la Toscana hagin estat nomenats patrimoni de la humanitat per la Unesco. El centre històric de Florència, el 1982; el centre històric de Siena, el 1995; la plaça de la catedral de Pisa, el 1987, el centre històric de San Gimignano, el 1990, el centre històric de Pienza, el 1996, i la vall de l'Orcia el 2004.

Del meu viatge a la Toscana em va sorprendre, a part de la seva riquesa natural i cultural, la percepció d'una regió moderna, que fa compatible la preservació i conservació del territori amb el progrés social i econòmic. Un paisatge que l'hem simbolitzat com un referent i que conviu amb autopistes, autovies, tren d'alta velocitat, línies d'alta tensió i fins i tot amb un gran centre penitenciari molt a prop de San Gimignano, un gran símbol de la Toscana.

La conferència de Pasqual Maragall al Cinema Juncària de Figueres (29 de novembre de 1986) marca el punt de partida del seu discurs sobre l'Empordà. En aquesta conferència fa la següent reflexió: «El país pot tornar a créixer, pot sortir d'aquesta situació de crisi en la qual està, i es pot trobar que en el moment de tornar-se a definir per una via de creixement, l'Empordà es decanti cap a una situació especulativa, exemplificada pel que jo en diria un Benidorm, per un urbanisme de densificació, o bé pot fer-ho en un sentit contrari, per un model Toscana, per una comarca densa, però equilibrada.» Evidentment, quan planteja el camí que ha de seguir l'Empordà «o Benidorm o Toscana», Pasqual Maragall aposta pel model Toscana i la concreció del seu discurs el trobem en l'aprovació del pla director territorial de l'Empordà l'octubre de 2006. El model Toscana forma part dels criteris i objectius del pla director de l'Empordà que considero bàsics pels reptes de futur de l'economia empordanesa: 1) Reforçament de la vertebració urbana de les comarques de l'Alt i el Baix Empordà. 2) Protecció del paisatge com a factor identitari de l'Empordà i actiu econòmic. 3) Limitació de la segona residència de nova planta. 4) Foment de les activitats econòmiques alternatives al turisme, o de les activitats econòmiques relacionades amb el turisme que no se centrin en la producció immobiliària.

Les ciutats han de créixer. Figueres ha de créixer. Aquesta era la reflexió imperativa que sobre Figueres va fer l'arquitecte i urbanista Ricard Giralt el 1915. Una reflexió i un criteri que comparteixo perquè, des d'un model de creixement sostenible, una ciutat compacta contribueix més que una ciutat difusa a tenir un territori ordenat, equilibrat i harmònic. Per aquest motiu, el pla director de l'Empordà defineix unes polaritats principals en les àrees urbanes que exerceixen una certa capitalitat, que tenen un pes demogràfic rellevant i unes bones condicions de connectivitat en el territori. D'aquesta manera, si creiem que l'Empordà és la Toscana catalana, Figueres ha de créixer de la mateixa manera que la Toscana té ciutats com Siena (55.000 h.), Lucca (86.000h.), Pisa (90.000 h.), i Arezzo (95.000h.) per no parlar d'altres encara més grans.

A l'Empordà, sense cap indret amb designat patrimoni de la humanitat, ens trobem amb moltes pors, incomprensions i escepticisme davant les noves infraestructures i equipaments que són imprescindibles per al progrés social i econòmic del nostre petit País. Ernest Lluch explicava que les infraestructures de comunicació de tot tipus, entre altres factors, són bàsiques per al desenvolupament econòmic des d'un model de creixement sostenible que sempre havia defensat, com ho posa de manifest el seu compromís en la preservació i protecció del paisatge i territori empordanès en les campanyes, a finals dels anys 70, dels aiguamolls i de les Gavarres. Des d'aquesta línia, els nostres pobles i ciutats en ple segle XXI requereixen d'una quàdruple connectivitat: viària i ferroviària; energètica i tecnològica. Només els territoris que estiguin connectats a les noves infraestructures podran afrontar amb garanties el seu progrés. Un progrés que sempre ha d'estar basat en un model i un sistema de valors amb l'objectiu de la creació de riquesa i la generació d'ocupació com a via per aconseguir una millor distribució dels recursos i l'enfortiment de la cohesió social. Un progrés que sempre ha de ser compatible amb la preservació i conservació del nostre territori, del nostre paisatge, de la nostra identitat empordanesa.

Un viatge per la Toscana ens recorda el paral·lelisme amb l'Empordà, amb les seves meravelles i les seves imperfeccions. El pla director de l'Empordà és la resposta toscana als reptes de l'Empordà del segle XXI.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.