Es nota que els catalans ens pensem viure en un país on no hi fa mai fred o on el fred "són quatre dies", perquè arriba l'hivern i comprovem que gairebé cap lloc públic ha previst els penja-robes.En el restaurant hem de col·locar l'abric al respatller de la cadira, però llavors vénen els cambrers o passen els de la taula del costat, i li trepitgen els faldons. Al teatre, al cine o a les sales de conferències situem l'abric, la bufanda i el barret en posició superposada sobre la falda, i sembla que tots vinguem de la tintoreria sense haver passat per casa. Jo a l'hivern uso barret. Quan entro en un restaurant ja tremolo: on es deixa el barret en un restaurant sense penja-robes? Sobre la taula? Ja es veu que no pot ser i fa mig fàstic. A la cadira del costat? Està ocupada. I si no ho està, pot venir algú i asseure-s'hi a sobre, que és una de les funcions d'aquesta peça d'indumentària que roda sola. Hauria de fer-se present un mag, no per extreure un conill del barret sinó per fer desaparèixer el barret.

Sempre que he visitat els països nòrdics o de l'Est d'Europa m'he quedat parat de les dimensions de les sales destinades a custodiar peces d'abric. Quan els penjadors estan buits tenen l'aire d'esperar l'exèrcit rus tot sencer. Quan estan plens, sembla que hagi arribat. Aquests penja-robes i els bastiments que els sostenen semblen fets amb l'acer d'haver desballestat el cuirassat Potemkin. Els nostres penja-robes, quan n'hi ha i són de peu, presenten una constitució tan feble, tan de filferro i d'haver guanyat un premi FAD, que fan la sensació que s'hagin de tombar cap a un costat, el qual, per la llei de la gravetat però també de la fatalitat, és el del nostre abric i el nostre barret.

També em penso que l'absència de penja-robes obeeix al nostre caràcter desconfiat. Als països nòrdics tothom sembla que vagi de bona fe i cregui de debò en Santa Claus. Aquí sempre ens pensem que ens volen robar la cartera, i per això volem l'abric a la falda: perquè no ens robin la cartera ni ens robin l'abric. Els dies que plou, quan deixem el paraigua al paraigüer de l'entrada de les botigues sempre ens fa por de no tornar-lo a veure. Ara mateix els nostres polítics. No encerten a consensuar una pregunta. Tants caps tants barrets, i ningú no es vol treure el seu ni deixar-lo al penja-robes per por que l'altre l'hi prengui o hi hagi aquell conill que dèiem i li donin gat per llebre.