Catalunya contra Espanya

Potser sí que, com diuen fregant-se les mans alguns, el denominat procés sobiranista a Catalunya travessa un moment dramàtic. Melodramàtic, si no volem exagerar. Aquests dies se celebra a Barcelona –perquè alguna cosa s'ha de celebrar a part de bodes índies– un congrés que es diu Espanya contra Catalunya. Això ha funcionat sempre. L'Espanya contra Catalunya. Ara mateix, per exemple, la unitat de tots els partits, les institucions de l'Estat i una part determinant de la societat espanyola, incloent-hi els mitjans de comunicació més abrasius, enfront del procés sobiranista català és total. Alguns volen canviar la Constitució, he, he, però ningú qüestiona a qui correspon la sobirania en el galimaties ibèric. A ells. Sense esquerdes ni novetat en el front. No es pot dir igual des de l'altre costat. El Catalunya contra Espanya sempre ha perdut oli i greix. Dissensions, contradiccions, matisos diversos, punyetes variades enriqueixen el país i en divideixen la força. I encara n'hi ha que denuncien un “pensament únic” inexistent que els destarota. Abans que no acabi l'any el president de la Generalitat ha de quadrar el cercle i ha de proposar una pregunta per a la consulta que no exclogui Iniciativa i que assereni els independentistes, que són molts. Esquerra s'ha inquietat i pressiona perquè el president no acabi descobrint la pasta de dents en lloc de la trilita. Són, efectivament, moments durs. El sobiranisme català pateix de gemmació crònica. Vergonya, cavallers, vergonya.
Etcètera.