Si, un any més, és fidel a la tradició que ell perpetua, avui Leoncio Calle Pila acudirà al peu del fastuós monument del passeig marítim de Santoña (Cantàbria) que recorda Luis Carrero Blanco com a “fill predilecte” i entonarà el Cara al sol. “Jo ja vaig dir un dia que si tenien collons que ens diguessin el dia i l'hora en què vindrien a enderrocar el monument, que m'hi trobarien a mi armat, que jo perdria el pèl, però algú més també”, va amenaçar anys enrere Leoncio Calle Pila, regidor del Moviment Falangista d'Espanya que sosté el PP a l'alcaldia de Santoña. A cinc-cents quilòmetres de la seva Santoña natal, avui fa quaranta anys l'almirall Carrero Blanco, president del Consell de Ministres de Franco, era fidel a la rutina d'acudir a missa de nou a l'església de Sant Francesc de Borja de Madrid. En el camí de tornada, el seu cotxe oficial, un Dodge 3700 GT, va enfilar el carrer Claudio Coello fins que, a l'altura del número 104, la càrrega explosiva de 100 quilos que ETA havia col·locat al subsòl va fer volar el cotxe ja calcinat fins a una altura de trenta metres. El magnicidi va estovar Franco fins al punt de fer-li vessar les primeres llàgrimes en públic.

Segons el testimoni dels etarres de l'escamot Txikia que Eva Forest va recollir a Operació Ogre, el que va donar peu a idear el magnicidi era la rutina invariable de Carrero. La idea inicial va ser segrestar el ja president del Consell de Ministres i oferir un bescanvi de presos amb els etarres del Procés de Burgos. “Els era més fàcil assassinar-lo”, resumia ja en democràcia Teo Uriarte, llavors pres a Burgos.

Presa la decisió, els etarres del Txikia van llogar un soterrani al 104 del carrer Claudio Coello a partir del qual van excavar un túnel fins al centre de la calçada per dipositar-hi l'explosiu. El fet que ETA no hagués protagonitzat encara atemptats de pes –havia assassinat el guàrdia civil José Pardines Arcay i el torturador Melitón Manzanas el 1968– i la proximitat amb les ambaixades dels Estats Units i del Regne Unit van abonar des del primer moment la guspira de la conspiració. Curiosament, la vigília de la seva mort, Carrero rebia Henry Kissinger a Madrid. Un dels primers a tenir accés a les actes de la cita Kissinger-Carrero, l'historiador Charles Powell, sempre ha sostingut que la mà dreta de Franco era un aliat de Washington en la renovació de les bases nord-americanes i que els Estats Units no podien tenir interès a fer –o deixar– desaparèixer Carrero, però els mateixos fills han predicat l'especulació. “És que et poses a pensar que maten tot un president del govern i com si no passés res i no és normal, jo no em crec que fos només ETA”, repetiria la filla, Carmen Carrero-Blanco Pichot.

Abans de dedicar-li les primeres llàgrimes, Franco va enviar Carrero a Estoril a donar la notícia a Joan de Borbó que hi hauria una monarquia sense Joan de Borbó i que l'elegit per a la successió seria Joan Carles, a qui va promocionar quan Franco jugava al suspens amb altres noms com ara Carles Hugo de Borbó Parma. En la mort de Carrero, l'actual rei Joan Carles va regalar a la vídua la ploma amb la qual va firmar l'acceptació de príncep i, en el funeral, es va confessar als fills: “Com no havia de ser avui amb vosaltres... Si jo sóc a Espanya pel vostre pare!”