Érem conscients que calia participació perquè la gestió del patrimoni des de l'administració quedava una mica desvalguda. L'administració operava i continua operant molt amb decisions solitàries i centralitzades. Defensem que de res serveix conservar patrimoni si no parteix d'una demanda de la societat civil. Si arreglem un edifici, el conservem, el restaurem, el reconstruïm, però després hem de tancar la porta, és un error imperdonable. No vol dir que no s'hagin de conservar. Però és més senzill i més econòmic quan es parteix d'una necessitat expressada per la societat. A l'Empordà s'han salvat monuments medievals com ara capelles i esglesioles romàniques gràcies a persones que han estat amb grups de voluntaris de conservació dels monuments.

És coixa. El patrimoni especialment a les comarques gironines és immens. És inabastable. Cap administració pot fer-se càrrec amb una mínima dignitat de conservar-lo tot. El criteri és agafar el més emblemàtic i deixar-lo com si fos nou. Però forçosament s'ha de restringir a un nombre malauradament limitat. Però mentrestant hi ha centenars d'edificis que cauen perquè l'administració no pot atendre'ls tots.

Sant Pere de Roda és una obra que des del segle XIX ha estat intervinguda contínuament però sempre es cau en el mateix. Decideixen invertir en una obra i els tècnics tenen llibertat per interpretar-la. Un altre resultat seria poder treballar perquè ho demana la gent. Perquè al final es tradueix en què s'ha gastat molt en les pedres però no hi haurà fons per poder-ho mantenir i com que no té cap arrelament amb la societat ningú es veurà en cor de posar-hi el coll. A França el patrimoni està bastant més ben gestionat. Una de les maneres és amb la creació d'escoles taller, que són un atractiu per als visitants al mateix temps que aprenen l'ofici.

Per exemple quan s'ha parlat que el castell de Sant Ferran de Figueres tingui usos civils, la interpretació de les autoritats va ser pensar que farien falta uns diners gairebé impossibles d'aconseguir i que podrien entrar en contacte amb empreses turístiques. Des del punt de vista merament immobiliari, ningú va pensar que seria ideal per fer-hi hotels i tota mena de disbauxa, oblidant que una cosa és la cultura, una altra la política i una altra el negoci. Cal buscar fórmules perquè s'acostin però no oblidem que tenen objectius diferents.

No s'ha de confondre una cosa amb l'altra. Com no se'ns acudira posar quioscos per vendre entrepans a dalt de la catedral de Girona, tampoc al castell de Figueres. Ho poso com a exemple.

Es va perdent, igual que es perd lèxic. És lamentable. Però si volguéssim que tots els monuments es restauressin com ho fa la Generalitat... Quan arreglen un edifici volem que brilli, que sigui com acabat d'estrenar, les cadires han de ser de disseny perquè si no semblaria que som pobres, que és el que som: pobres d'esperit. S'ha dedicat molt esforç a pocs punts enfront de molts més que ho necessiten. Un altre criteri seria consolidar. Evitar que s'arruïni perquè no desaparegui.

M'estimo més parlar de bons exemples. Els dolents tothom els sap. Però els que no siguin a la llista de monuments a conservar són oblidats. Oblidats entre cometes perquè la gent de cada poble i cada barri els coneix bé.

Hi entren nous objectius com ara la sostenibilitat, l'accessibilitat, l'habitatge social i la distribució de la població nouvinguda, que és un tema difícil de tractar urbanísticament. Per primer cop s'han plantejat força obertament. Aquests temes poden dur un progrés urbanístic. No vull ser profeta perquè això depèn de les mans que ho gestionen.

Figueres ha passat moments molt difícils en l'etapa del “desarrollismo”. Però s'ha de reconèixer que, tot i el creixement demogràfic, ha augmentat la qualitat de l'urbanisme figuerenc amb progressió geomètrica. Per exemple les promocions que es van fer fa pocs anys als Cendrassos. És un bon model d'un creixement controlat i amb qualitat.

Una qüestió eterna, el tren. Ha estat un gran error de l'urbanisme centrar el problema de Figueres en el pas a nivell. Això ha afectat el pla de rondes, que ha de tancar la circumval·lació de la ciutat fent possible que els vehicles que no tenen cap ganes d'entrar a Figueres ni en tenen cap necessitat, com pot ser un camió, no hagin de passar per carrers tan transitats. Si s'hagués donat preferència a aquesta qüestió tan primordial encara pendent, hauríem oblidat un punt negre, el pas a nivell, però hauríem resolt moltes altres coses. I hauríem rebaixat el pes d'aquest problema. Molt de trànsit ara es veu obligat a passar pel pas a nivell.

Una solució que no sigui l'òptima no s'ha volgut acceptar. Algun dia tindrem la via subterrània, però mentrestant podríem haver fet tres o quatre ponts o passos subterranis i anar tirant amb això. La mira curta fa que la ciutat quedi aturada.

El projecte el vam fer amb tota la il·lusió i volent superar tot el que coneixíem al nostre abast. Es tractava d'una obra que si tenia algun defecte és que era molt gran. Tenia més de 600 hectàrees, de les quals se n'aprofitava escassament el 20%. Eren parcel·les per vendre. La resta era aigua, un camp de golf. Era una marina. Els que m'ho van encarregar, el Banc de Madrid i Catalana de Desarrollo, l'any 1971 o 1972. El moviment de defensa dels Aiguamolls va ser a final dels setanta i el canvi de qualificació dels terrenys, el 1983. Vist amb ulls d'avui i dels anys noranta era destruir un espai natural de gran qualitat, també hem de situar-nos en el moment. Vol dir que en aquell moment no hi havia hagut la mort del dictador. Per tant les coses anaven d'una altra manera.

Evidentment, buscàvem millorar, per exemple, amb menys densitat. El sistema a Empuriabrava era igual que el nostre però el traçat era més net, racional, amb línies rectes. No hi havia depuradora, ni clavegueram. Tenien fosses sèptiques que fins ara no han arreglat. Nosaltres això ja ho teníem previst, amb dues depuradores. I el sistema de canals era molt bo a Empuriabrava. El de Santa Margarida era més casolà.

La pregunta me la fa com a professional?

Jo sóc un professional i si m'encarreguen que haig de construir una carretera al costat, ho faré. No em plantejaré si és necessària o si passa pel mig d'un camp molt productiu.

És un tercer grau? Un interrogatori? [riu]

No vull entrar en això. No és que no vulgui perquè no, o per covardia. No m'agrada la hipocresia. Fes un esforç per situar-te al món de fa deu anys i tracta de posar en judici el que fa deu anys veies bé i ara com ho veus.

Sí, a part de la política, que era un pes feixuc, la gent, quan li deies que es faria una urbanització nova al costat d'Empuriabrava, l'un tenia un fill que necessitava feina, l'altre tenia una excavadora...

En el moment no vam entendre la mobilització. Era una gran projecte, em va tocar dirigir-lo. I un dia va venir a veure'm Jordi Sargatal, que amb 17 anys començava la carrera de biologia. Es va presentar als del banc a dir-los amb tota la innocència: “Escoltin, tinguin en compte que allò és una meravella. Hi ha uns estanys, uns colors, unes plantes, un ocells...” És el que deia abans, de vegades les coses canvien i no se'ls dóna valor. Avui dia és fàcil dir que és un espai molt important. El que és difícil és dir-ho quan passen les coses. S'ha de reconèixer, i li he dit que Sargatal era un visionari. Era un avançat. Del problema de les zones humides se n'havia parlat als Estats Units, i a França poc abans de Port Llevant van prohibir les marines perquè consideraven que era guanyar terreny al mar. França se'ns van avançar, com sempre. Però aquí no. Es va tirar endavant. I torno a dir que la societat civil era més aviat indiferent al tema. Uns tres o quatre després va començar el moviment juvenil. Jo he anat veient que no només la gent veia un interès naturalista, sinó que molts s'hi afegien perquè hi havia una repressió molt dura, la joventut havia vist el procés revolucionari de Cuba. Un jove ha de ser idealista. Es va ajuntar una massa crítica important al voltant d'això, tot i que no tenia gaire futur i que avui dia ho lamentaríem. Perquè mentre hi hagués el règim no se'ls hauria tirat endavant el pla dels ecologistes, “dels peluts”, que dèiem. No els hagués anat bé perquè ho teníem tot aprovat, les obres començades, permisos per construir les cases, el port.

Va morir Franco i la cosa va quedar aturada. Ningú en el govern central entenia que una cosa que tenia permisos s'hagués de parar. Pensaven que encara que tinguessin raó si ho paraven havien d'indemnitzar. Van venir les autonomies, se li va transferir la competència a la Generalitat, amb Tarradellas. El seu equip no ho va veure clar. I quan va entrar Jordi Pujol va encarregar al conseller Collell que es fes càrrec de la patata calenta. Van decidir limitar la meitat de la superfície per construir i l'altra es va preservar. Però va tornar a quedar aturat fins que el 1983, 11 anys després, es va arribar a un acord. I van firmar per 1.000 milions que va pagar la Generalitat per l'expropiació que va pagar la Generalitat.