L'últim vals d'Antònia Font
Quan, dissabte, Joan Roca, Joan Miquel Oliver, Jaume Manresa i els germans Pere i Pau Debon baixin de l'escenari del Teatre Principal de Palma –seu dels tres concerts de comiat del grup, amb entrades naturalment exhaurides–, la història d'Antònia Font haurà arribat al seu final. Final... definitiu? Bé, fa molts anys que la història ens assevera que la cantarella del “mai no es pot dir que d'aquesta aigua no en beuré” sembla escrita especificament per als grups de rock, tot i que en el cas dels mallorquins, que al llarg d'aquests últims anys han deixat entreveure sovint que Antònia Font no duraria eternament i que reiteradament han deixat clara la seva voluntat d'“anar a la seva”, res fa pensar que sigui fàcil convèncer-los d'una reunió a curt o mitjà termini. “On us veieu d'aquí a deu anys?”, preguntàvem al cantant Pau Debon quan fa cinc anys es va concedir a la banda el premi nacional de cultura. “Retirats, totalment”, responia, amb naturalitat, sense pensar-ho dos cops.
Antònia Font, en aquell moment, vivia immers en un període sabàtic que havia de ser d'un any, però que va acabar sent de dos. Amb la gira de Coser i cantar, el disc amb què la banda reinterpretava en clau orquestral una vintena de cançons dels seus cinc discos anteriors, Antònia Font havien segellat l'ascens a una divisió més elevada. El públic dels seus concerts havia augmentat notablement i la consideració, fins aleshores bastant unànime, que Antònia Font feien grans discos però recitals més aviat discrets va començar a ser discutible. “Quan vam acabar la gira de Coser i cantar, que va ser molt intensa i esgotadora, vam agafar un any sabàtic en què gairebé ni ens vam veure”, revelava Pau Debon –força menys hermètic que Oliver a l'hora de parlar de temes com aquests– en una entrevista concedida a aquest diari amb motiu de l'edició de Lamparetes (2011). “Ens vam aturar en un dels punts més alts de la nostra carrera, i podria haver passat que no haguéssim tornat, perquè sobretot no ho volíem fer perquè sí.”
Amb Lamparetes, que molts fans enalteixen com la millor obra del grup, Antònia Font va tornar amb idees fresques. Les gires, la font més clara d'esgotament per a ells i, de fet, per a qualsevol músic amb parella i fills, tornaven a posar a prova la seva capacitat de resistència, amb esdeveniments massius com el Festival de Benicàssim o el Primavera Sound incorporats amb normalitat en els seus calendaris. Oliver, en aquest interval de temps, a més, havia escrit la seva primera novel·la (El misteri de l'amor), publicat un disc en solitari (Bombón mallorquín) i firmat una banda sonora (My way), tot posant en relleu que el vehicle per a tota la seva creativitat ja no es limitava estrictament a Antònia Font.
Quan el 28 de novembre Antònia Font van publicar un fred comunicat escrit en tercera persona en què anunciaven la seva dissolució, era difícil que els fans que havien seguit el dia a dia del grup se sorprenguessin plenament. “Satisfets amb la feina feta i conscients del seu llegat, els membres del quintet mallorquí consideren que ha arribat el moment de posar punt i final a la seva trajectòria i concentrar-se en projectes personals no necessàriament relacionats amb la música. Sense controvèrsia ni traumes interns.” “Han estat uns anys molt reconfortants per a nosaltres”, hi afegia la banda –que no ha volgut fer cap entrevista– poc després via Facebook. “Ens n'anam amb una rialla i contents per la feina feta. Només volem donar-vos les gràcies per haver compartit aquests disset anys de música.”
En principi, en els tres “últims valsos” de Palma –dies 26, 27 i 28–, no hi haurà convidats a l'escenari. Si hi havia d'haver un adéu amb special guest stars, vist amb perspectiva, aquest haurà estat el de fa quatre mesos a Cap Roig, amb Manel, David Carabén, Albert Pla i dos còmplices en la manera de fer i pensar, Sisa i Quimi Portet, amb qui Oliver actuarà els pròxims mesos. Com s'anuncia en el web del seu management: contractació oberta.
Vostè és aquí (2012)
Presentat per sorpresa al Mercat de Música Viva de Vic, Vostè és aquí presenta 40 minicançons ordenades en tres itineraris d'escolta diferents. Inicialment sembla un nou exercici estilístic de la banda, però quan Antònia Font anuncien un any després la seva dissolució, es fa complicat no intuir Vostè és aquí com un compendi de cançons inacabades que havien de formar part d'un disc que mai no va ser.
Batiscafo Katiuscas (2006)
Sòlid candidat a ser proclamat millor disc d'Antònia Font, Batiscafo Katiuscas –el disc de Wa Yeah!– forma part d'aquelles obres que es diu que marquen tota una generació. El cervell d'Oliver treu fum i, més enllà de les cançons (Tokio m'és igual o Darrere una revista són de les millors de la banda), el grup aconsegueix crear uns passatges sonors de primera.
Lamparetes (2011)
Cinc anys sense cançons noves permeten vendre Lamparetes com un disc de retorn. Islas baleares presenta l'illa de manera desencantada i Calgary 88 es cola entre les seves grans gestes. Els arranjaments, els teclats i els cors del disc són especialment brillants i Lamparetes, nodrit també de tons amargs, esdevé un clàssic instantani. “D'aquí a dos anys me retir”, canta Debon a Me sobren paraules. Dit i fet.
“La llibertat creativa sempre ha estat total”
Més enllà de la imaginació desbordant de Joan Miquel Oliver o la cadència de Pau Debon a l'hora de cantar, hi ha un altre element sense el qual no s'explica l'èxit fulgurant d'Antònia Font. Es diu Gerardo Sanz; exerceix, a més d'ells, de mànager de Manel des del primer dia i de Mishima arran de l'edició d'Ordre i aventura, i en bona mesura ha redimensionat el paper del management a Catalunya. Sanz, a Antònia Font, els va llançar Alegria quan treballava amb Drac, un segell vinculat a Virgin, i Sisa li havia recomanat el grup amb entusiasme. “En Jaume [Sisa] és un savi, cal sempre fer-li cas”, afirma Sanz, que amb la maqueta d'Alegria va quedar fascinat per la “profunditat poètica” d'Oliver i “l'estètica potent” del grup. Alegria –segon disc de l'any en l'àmbit estatal per la revista Rockdelux, per exemple– és senzillament l'àlbum a partir del qual una part important de la crítica i del públic del país –i també de l'Estat– van deixar de mirar amb el nas arrufat tot el pop que es feia en català. “Va ser clau treballar el grup, en l'aspecte del màrqueting, o promocional, sense complexos de cap mena”, valora Sanz. “Ho vam fer amb la mateixa naturalitat amb què ells feien les cançons”. Amb Drac a millor vida, Sanz es va retrobar amb Antònia Font un lustre després a Coser i cantar, en què figura com a “productor executiu”. Haurà estat, al capdavant de l'empresa Fina Estampa, mànager del grup fins a l'últim sospir. “Amb ells podíem parlar de quin era el millor o pitjor moment per fer les coses, però quant a creativitat no hi ha hagut mai res a parlar: la llibertat ha estat total.”
Antònia Font (1999)
Primer punt d'inflexió. Un cant a les festes populars (Alegria, Patxanga), les primeres cançons realment rodones de la banda (Dins aquest iglú, sobretot) i els plantejaments d'un so que, en discos posteriors, no farà més que perfeccionar-se. Onze anys després, la història ja reconeix Alegria com el quilòmetre zero del nou pop en català. No és el seu millor disc, però potser és el que té més encant.
A Rússia (2001)
Important salt endavant. Un disc ambiciós (amb DVD inclòs) que explora a fons l'obsessió d'Oliver pels robots, els extraterrestres i els vehicles lunars, però que, alhora, ofereix un retrat càustic de les Illes Balears al qual la banda recorrerà sovint, també, en obres futures. La instrumentació se sofistica i Armando Rampas entra amb tots els honors en la galeria de personatges oliverians.
Alegria (2002)
Produït, com l'anterior, per Tomeu Janer, A Rússia treu suc de la patxanga (Canta es fa un lloc entre les cançons més estimades pels seus fans, així com Tot els motors, que anys després, vestida amb orquestra, esdevindrà un dels hits de Coser i cantar), però, sobretot, mostra els registres més íntims i malenconiosos d'Oliver.
Taxi (2004)
Dos anys després de formar-se com a grup (batejant-se amb el nom d'una companya universitària d'Oliver), Antònia Font edita el seu primer disc, que conjuga una desinhibida mescla d'estils amb lletres que, ja des del primer minut, amb Cibernauta Joan (una particular suite en tres parts), reflecteixen la seva fascinació per l'espai. El disc té cert ressò a Mallorca.
Coser i cantar (2007)
El disc amb orquestra permet donar a conèixer la banda a nous públics, que amb l'edició –poc després– del primer disc de Manel veu com el nou pop català entra en la seva era daurada. Coser i cantar no és més que un recopilatori presentat de manera diferent, però situa Antònia Font en una altra dimensió. L'èxit, ara bé, quasi acaba amb ells.