Fer el ridícul

Josep Tarradellas, gran productor de sentències, en va pronunciar una que ha tingut un gran èxit, sobretot entre gent de la política i l'opinió. És aquella que diu que en aquest món es pot fer tot menys el ridícul. No em canso de repetir que la formulació no és original de Tarradellas sinó que es llegeix, literalment, en alguns textos de Josep Pla, que és d'on el president la devia treure –si no és que l'escriptor la hi va dir de viva veu en una de les seves trobades–, però com que jo no sóc ningú, ningú no em fa cas. Sigui com sigui, quin parell, per manifestar-se contraris a l'exercici del ridícul! Pla anava per la Cinquena Avinguda de Nova York amb boina i fumant cigarrets fets a mà, i Tarradellas es va passar una colla d'anys en una granja de França repetint i repetint-se que ell era el president de la Generalitat que Franco havia abolit i que gairebé ningú reconeixia. Vostès em diran que la presidencial actitud no tenia res de ridícula sinó que, al contrari, estava revestida d'honor i dignitat. Això és així perquè ens ho mirem amb ulls de catalans. A ulls de la resta del món Tarradellas feia l'exacta fila d'un personatge grotesc que tocava campanes.

De vegades és necessari i forçós fer el ridícul, com van demostrar Pla i Tarradellas no exercint el que predicaven. Pitjor és la prudència, que deu ser considerada la virtut contrària. Amb la prudència per bandera no s'escriu una obra de quaranta-cinc volums feta parlant amb tothom i ficant-se a la casa del veí, i no s'arriba un dia a Barcelona dient “ja sóc aquí”.

El president Mas ha enviat una carta als mandataris europeus explicant l'actual situació de Catalunya. Indefectiblement han sortit els que es recorden de Tarradellas quan els convé: “Això és fer el ridícul.” Que els organismes de l'Estat enviïn memoràndums a les ambaixades explicant l'“equivocació” catalana entra dintre de les obligacions i les grandeses de la diplomàcia. Que s'expliqui el president de Catalunya fa caure la cara de vergonya. També era ridícula la intenció d'organitzar una cadena humana de quatre-cents quilòmetres: aquell aplec, aquell estol, aquell esbart, aquell floret, aquell pomell de gent donant-se les mans i passant-se-la bé. Vam quedar impressionats nosaltres mateixos, hi va quedar el món que de nosaltres no en sabia res i van emmudir uns dies, uns dies només, els que ho havien titllat de risible. Ara hi tornen amb la carta del president. Endavant i anar fent el ridícul.