El professor de dret constitucional, Francesc de Carreras, un barceloní antic impulsor del Foro de Babel i de Ciutadans a Catalunya, el 30 de desembre del 2013, va publicar, a un diari madrileny, un article contra el dret a decidir titulat “Catalunya: la espiral del silencio”, un eufemisme que ens recorda allò de “l'espiral de la violència”. Els d'El País destacaven, dramàticament: “Un punt de vista aplega a dominar l'escena pública quan els altres emmudeixen. Guanyen aquells que tenen “energia, entusiasme, ganes d'expressar i exhibir les seues conviccions” i perden els que callen”. Més encara destacaven que “l'immens errada dels socialistes fou proposar a Esquerra Republicana de Catalunya reformar junts l'Estatut de 1979”, i també, sòrdidament, com si els partidaris del dret a decidir foren uns vulgars matons de barri es remarcava al diari madrileny: “Els individus canvien d'opinió quan són amenaçats ambl'aïllament i l'exclusió”; seria idoni que s'aplicara aquesta darrera reflexió al Govern de l'estat espanyol per a advertir-los, que, els catalanoparlants, quan som aïllats i exclosos del reconeixement just de l'estat, de manera com són reconeguts altres i quan l'estat que 'tenim'ens maltracta i ens discrimina com els seus pitjors enemics, 'canviem d'opinió', demanem el dret a decidir i, si ens bandegen,ens fem independentistes, si no es vol acabar com passa actualment al País Valencià, un país dominat pels mandarins del PP i dut a la roïna absoluta.

Extrau això de “l'espiral del silenci” de la sociòloga alemanya Elisabeth Noëlle-Neuman, i ens indica Carreras que “l'hegemonia cultural ha passat del pacient catalanisme polític autonomista a l'independentisme més impacient: Espanya està feble: ara o mai”. Es pregunta el jurista barceloní en què consisteix això de “l'espiral del silenci”? I a més de tornar a dir que vencen els que dominen l'escena pública, [posem per cas, l'espanyolisme aclaparador que, no esmenta, però, que domina la majoria de mitjans de comunicació, instruments i recursos estatals silenciant i estigmatitzant el catalanisme], respon que en la natura humana hi ha una inclinació a formar part del bàndol vencedor, ningú vol quedar aïllat. Cosa que des de fa més de setanta o tres-cents anys, per sistema, l'estat espanyol intenta per tots els mitjans, genocidiar-nos i aïllar-nos fins a l'extermini, inclús, 'constitucionalment', prohibint la nostra pròpia federalitat o confederalitat. I fa servir Carreras a Tocqueville quan es referia a la Revolució francesa: ”Tement més la solitud que l'errada, [els contraris a la Revolució] declaraven compartir les opinions de la majoria”. I afig, “anys després el sociòleg Tarde advertia que “les persones tenen por a l'aïllament dels altres i desitgen ésser respectats i estimats per ells”. Hauria de reflexionar Carreras que si la gent a Catalunya i a la resta de Països Catalans canvia d'opinió, alguna responsabilitat en aquest canvi haurà de tenir un estat que ens tracta amb tanta hostilitat, quan desitjaríem ésser, si més no, respectats. Però, s'ha procurat imposar el model jacobí francés [i espanyol], com ha analitzat Germà Bel en “Espanya, capital Paris”, no només en transport ferroviari sinó en tots els àmbits socials.

En efecte, canviant el que calga canviar i en compte d'aplicar-ho al catalanisme, com fa Carreras, la pressió social de l'espanyolisme és terrorífica, a la societat espanyola”perquè l'espiral del silenci funcione cal que prèviament, s'infonga la por, que els individus tinguen la percepció que si es desvien del clima d'opinió que se suposa majoritari estan amenaçats de l'exclusió”, com podem observar cada vegada que els diputats Joan Tardà i Alfred Bosch s'expressen en català al parlament espanyol. Per tant, és en aquest clima espanyolista de pressió antidemocràtica i linxament, que individus respectables inclús com Tardà i Bosch, canvien d'opinió i s'aclimaten lingüísticament: “no rere un procés en el que han sigut convençuts mitjançant arguments raonables, sinó a causa de la pressió social que amenaça al díscol amb l'aïllament i l'expulsió” [del parlament i de la vida política]. Al remat els fan expressar-se en espanyol, que és el que conta, anul·lant el català, com si visquérem en un autèntic 'apartheid'.

En canvi, afirma Carreras, que durant més de 30 anys, no a Espanya, sinó “a Catalunya ha hagut i hi ha por a la solitud i a l'exclusió. Temor en les persones, en els grups i en els partits polítics. Por en la societat”. El nacionalisme, [no l'espanyol] català, afirma “ha dominat l'escena i ha exclòs tenint cura que no es notara, les veus critiques. Els callats per autojustificar-se, se'n van passant a l'independentisme que creuen està a punt de triomfar. És l'espiral del silenci. Front a aquesta realitat, algú amb 'autoritat', a Catalunya i a Espanya, hauria de superar la por i començar a parlar”, diu el senyor Carreras.Hem de dir, obligatòriament, que a Catalunya sempre hi ha hagut pluralisme polític i diversitat, plurilingüisme, a Espanya no, només hi ha pensament, llengua, cultura i nació única: monolingüísme i uninacionalitat; exclusió dels altres, manca de respecte i combat contra la diversitat cultural, lingüística i nacional, fins al punt que al País Valencià i les Illes, el català trontolla en un procés de genocidi constant i no veiem que en senyors del Foro de Babel que defensaven tant el “bilingüismo” al Principat es preocupen per defensar els drets dels catalanoparlants a les Illes i al País Valencià.

Per honestedat intel·lectual, el senyor de Carreras, hauria de dedicar al seu públic madrileny un article a “l'espiral de la violència” del nacionalisme espanyol que va participar en la redacció de la constitució, discriminant els habitants dels Països Catalans, prohibint la nostra federació i confederació, negant la nostra equitat lingüística, cultural i nacional amb Castella i els castellans, reduint-nos al silenci i a la invisibilitat mitjançant la violència del monopoli del terror acumulat durant el règim feixista i l'intent de continuar amb aquesta inèrcia durant 40 anys més en un règim'democràtic'dominat per l'espanyolisme més sòrdit, corromput i brutal. Comparat amb el nacionalisme catalanista, el nacionalisme espanyol, si més no al País Valencià, la Franja, les Illes, s'ha comportat com un grup mafiós que domina, des de la barbàrie, l'escena amb les lleis injustes i les amenaces físiques, econòmiques i militars i imposa la seua “llei” per la força bruta del terror. 'Espiral del silenci', com podem observar com ens tracten a les televisions espanyoles, publiques i privades, i espiral de la violència [fiscal, comunicativa, econòmica, militar i d'inversions a l'Eix Mediterrani].

Ara només cal que el senyor Carreras aplique el seu esquema d'anàlisi per disseccionar el nacionalisme espanyolista, que, al País Valencià, des fa més de 70 o 300anys, interrompudament, en dictadures i “democràcies”, ha fet servir tots els recursos, manipulacions i tergiversacions per assimilar-nos i liquidar la nostra marca de valencianitat, balearitat o catalanitat, en imposar-nos un espanyolisme anorreador que decideix tot allò important des de Madrid, inclús el president de la Generalitat valenciana, tancant RTVV i que no pugam veure TV3 sota amenaça de denúncies milionàries a ACPV; com si encara estiguérem en una dictadura. Finalitzarem amb una frase de Tzvetan Todorov, 2000, “Una màxima per al segle XXI podria ser per començar no combatre el mal en nom del bé, sinó qüestionar les certeses de la gent que sempre assegura que sap on es troba el bé i el mal”. Apliquent-se-la tots, sobretot els qui més armes tenen per a imposar el monopoli del silenci, de la violència i de la maldat política als altres, en nom de l'estat i de les seues lleis ben injustes, tot i que estiguen embolicades de 'patriotisme constitucional' i dels més excel·lents propòsits i supòsits 'ideals'sublims, com la “solidaridad interregional”, el 'supremacisme espanyol' o la “unidad indisoluble” de la pàtria. Per què el senyor Carreras no es deixa aconsellar pels seuscol·leguesconstitucionalistes, Pérez Royo i Rubio Llorente, que accepten el dret a decidir perquè els catalans del Principat s'expressen votant en una consulta?