El joc de la trona

Us contaré un secret: des que era menuda, com que els avis paterns vivien i treballaven a França, celebràvem el Nadal i el Pare Noel perquè només passar cap d'any se'n tornaven cap a terres gal·les. Però en realitat el que més il·lusió em feia i el qui em duia regals més guais eren els reis de l'Orient. I no és d'estranyar perquè el rei Gaspar ha segut del llinatge Palau (el cognom matern no em ve de bades) des de temps del besavi, o potser d'abans. El meu rei era Melcior (el qual, durant l'any, era Bernardo el del forn d'incògnit) o Baltasar, en un intent de ser equitativa entre tots tres i no posar més favoritismes malgrat les influències familiars. Encara que els meus millors aliats sempre han segut els Patges voladors, els qui entraven d'amagades a casa a deixar-nos els regals mentre nosaltres corríem encisats a la Cavalcada del poble.

No deixa de ser una contradicció brutal que, en un niu d'ateus i republicans, la festa més assenyalada siga la nit de Reis. Màxim quan, damunt, coincideix amb l'aniversari del monarca de l'Estat que ens ocupa. Tito Juancar ha fet ara setanta-sis anyets. El meu avi, Gasparet, diria que és un xiquet. Però una vida “d'excessos i disgustos”, com en les telenovel·les, han fet que el Juancar envellira més ràpidament (els rics també ploren...). Malgrat declarar que “no volverá a ocurrir”, i que suposadament és una simple figura representativa, la veritat és que té un poder de convicció que espanta, sobretot si tenim en compte que, en el seu moment, es va encarregar de cobrir-se les esquenes per escrit i constitucionalment (eixa paraula els encanta als mal-governants, segons quan i per a què, tot siga dit) en declarar la figura del rei “inviolable i no subjecta a responsabilitat”. És a dir, que si Tito Juancar, en lloc de matar elefants, li pega per eixir al carrer i pegar tirs, no passaria gran cosa, ja que “no és responsable” del que puga fer. La culpa seria de la gent que es posara davant l'escopeta, siguen cinc o trenta-cinc. Eixos són els irresponsables. Però la Consti no diu res respecte que els fills siguen “inviolables” o irresponsables. D'ací que, com ens diu la premsa, els jutges s'encarnissen amb la descendència (legítima; de la il·legítima només teníem notícies via Barbara Rey) i criden a declarar per enèsima vegada a la Cris, la infanta “guai”. Falta veure si hi va o si, com la Espe, decideix declarar per escrit des de sa casa. Ai, la Consti! Què ben fotuda està per als monàrquics!

Tots recordem els llibres i la sèrie “Joc de Trones”. També el “Joc de les Cadiretes”. I tenim present, en la imatgeria valenciana, el que és una Trona i per a què serveix. En tots dos jocs hi ha més personatges que trones; en tots jocs dos hom es baralla per posseir la seua. I com que tothom defeca, siga el rei o el camell, a una trona (de Roca en el comú dels casos), esperem que no facen una mala gestió de la digestió: no volem cap jutge que determine la responsabilitat de l'obrer que els va instal·lar (la culpa la té l'obrer, que ho ha fet de mala gana, xim pum!).

fotosifideus.blogspot.com