Ser diferent
“Miri'n si n'és, de fàcil. Som diferents simplement perquè ens hi sentim, de diferents”
No deixa de ser curiós que com més temps passa, més força pren la reflexió que feia Gaziel a Història de La Vanguardia i que ja he recordat en alguna altra ocasió. Deia Gaziel: “Per a la meva família, ser català ha estat sempre tan espontani i natural com per al francès, l'anglès o el castellà mateix sentir-se conformat indestructiblement d'una certa manera.” Miri'n si n'és, de fàcil, el que ens passa. El periodista Agustí Calvet, àlies Gaziel (què curiós que la reflexió sigui d'un exdirector de La Vanguardia, no?) ja ho deia als anys trenta. I hi afegia que se sentia català “sense cap menyspreu cap als que no són com nosaltres; senzillament, com un albercoc se sent albercoc i no préssec”. Reblava el clau. No anem contra ningú; no és contra Espanya, aquesta batalla. És en favor nostre. I no ens sentim ni millors ni pitjors, que deia aquell; simplement ens sentim diferents. I ho som. La cosa és tan simple com que està en el terreny emocional i/o sociològic. A l'Estat, el PP treu majoria absoluta i pot fer lleis com la de l'avortament, la de seguretat ciutadana, la llei Wert... o les que vulgui. Ja em sembla bé. Ho han triat ells. A Catalunya, però, resulta que el PP té 18 dels 135 diputats del Parlament, i que fins i tot quan hi ha eleccions a l'Estat, dels 47 diputats al Congrés que hi ha en joc a Catalunya el PP en treu només 11. A vegades no cal donar-li més voltes. És tan simple com això, el que ens passa. No les volem, algunes coses. Una llengua, una història, unes tradicions i una manera de fer i de pensar diferents fan que, simplement, ens sentim diferents i votem diferent. Per més inconstitucional que a algú li sembli. I no ens fa res ser dels petits o dels més vulgars. Gaziel ho tornava a resumir d'una manera brillant: “Ja ho veiem, que hi ha àguiles i rossinyols, i que nosaltres no passem de pardals; tot i això, el nostre vol i el nostre cant ens basten.”
