Brindis per un ‘de nou'
Juanjo Puigcorbé torna a Barcelona vint anys després amb ‘El crítico' coincidint amb la mítica reposició de ‘Per un sí i per un no'
Les casualitats o les causalitats. L'actor Juanjo Puigcorbé celebrava ahir en roda de premsa el retorn a Barcelona, el seu bressol teatral (el 95% de la seva carrera és a Catalunya,
admetia), amb la temporada d'El crítico, de Juan Mayorga al Teatre Borràs. L'últim cop que hi havia estat actuant va ser el 1993 fent gira de Las amistades peligrosas i, dos anys abans, fent temporada amb Trucades a mitjanit al Mercat de les Flors. El seu últim èxit recordat a Barcelona, probablement, és el que van estrenar amb Josep Maria Flotats amb Per un sí o
per un no, al Poliorama (1987). Doncs també avui mateix, coincidint amb l'arrencada de Puigcorbé al Borràs, s'estrena una reposició d'aquest espectacle, ara protagonitzat per Lluís Soler i Xavier Boada a la Sala Muntaner. Per un sí? Per un no? Cal brindar per un de nou!
Josep Maria Flotats fa poques setmanes va tornar al Teatre Nacional de Catalunya, causa d'un dels cataclismes de la història del teatre català recent. De fet, ell va tornar amb un Stalin al Tívoli i, posteriorment, fent temporada al Lliure (El encuentro de Descartes con Pascal joven, 2010). Fins i tot Els Joglars, amb la nova direcció de Ramon Fontserè, trenquen el seu parèntesi de funcions a Catalunya. A la tardor van ser al Temporada Alta amb El coloquio de los perros, programada per l'abril al Poliorama.
A El crítico, un autor (Pere Ponce) decideix visitar un crític (Juanjo Puigcorbé) que venera i que difícilment valora positivament les seves produccions, la nit posterior a l'estrena, amb la intenció de convèncer-lo. Al darrere hi ha una amistat passada, amb una noia que s'intueix que va ser la causa de la seva primera separació. I és que, tot i que la trama parteixi d'una obra de teatre i de la necessitat de la crítica en tots els àmbits artístics i també vitals, acaba tenyint-se d'una discussió d'amics i de raons molt profundes i amagades que afloren, definitivament. A Per un sí i per un no, de Nathalie Sarraute, és l'home casat i amb un fill, pragmàtic, productiu, que decideix anar a casa del seu antic amic, que s'estima, per mirar de tancar un parèntesi. La raó del trencament arrenca quan un esperava l'aplaudiment de l'altre i només va rebre un lacònic i ambigu “està bé, això”. La parella només arribarà a un acord: la necessitat de poder trencar amb els formalismes socials que, d'altra manera, els condemnarien a amagar les seves vides antagòniques, pel bé de l'amistat d'infància.
Puigcorbé desconeixia ahir la coincidència. Tampoc hi va veure, tot i els nombrosos punts en comú, gaire coincidència. De la posada en escena que van fer amb Flotats recorda el conflicte sobre el to en què es pronunciava aquell “està bé, això”. De fet, admet que on sí que hi ha una relació molt forta és entre Per un sí i per un no i Art de Yasmina Reza.
Juan Mayorga, un autor molt estimat per la professió i el públic barceloní, per la seva capacitat de compromís i per un teatre molt estilitzat amb un llenguatge gens sobrer, aclaria ahir que el parèntesi de Puigcorbé amb l'escena (l'ultima producció en què va intervenir és la de Las amistades peligrosas) “és un escàndol, una injustícia i també una ocasió perduda: la societat s'empobreix”. Afortunadament, sembla que el director Juan José Afonso ja prepara un altre projecte amb Puigcorbé per evitar una altra pausa. L'actor lamenta que durant massa anys no hagin reeixit invitacions per fer temporades teatrals, sigui a la cartellera de Barcelona en català o a la de Madrid, en castellà. Sí que va rebre alguns encàrrecs però no devien quadrar amb una agenda en què, durant anys, ha manat la feina per a televisió i cinema.
LA XIFRA
Boada i Soler es retroben quatre dècades després
Lluís Soler admet que han tirat de capítol personal per construir els personatges de Per un sí i per un no. Els seus personatges tenen un conflicte perquè un esperava l'aprovació de l'altre i no la va tenir amb prou rotunditat. Soler i Xavier Boada són companys d'escena des dels anys setanta, en el llunyà teatre amateur de Manlleu (amb Els Pastorets com a referència confessable). També van arrencar amb l'intent de muntar una companyia de teatre independent, en plena efervescència a finals dels anys setanta. Però, fins ara, mai havien trobat l'oportunitat real de retrobar-se. Boada està encantat perquè, després de la seva llarga etapa de tretze anys a Els Joglars, sempre pujava a escena compatibilitzant personatges d'una mateixa producció. Escenes amb més o menys carisma però en què no disfrutava de l'evolució del personatge (reconeix com a excepció el paper de notari a Incendis). L'única retrobada anterior entre Soler i Boada va ser, en un altre muntatge dirigit per Oriol Broggi, Luces de bohemia.