Dies de frontera és fill d'Els jugadors de whist. També passa en un temps pròxim i un lloc identificable, entre Figueres i la Jonquera, i ha estat construït igualment a base del muntatge textual i amb personatges corrents, que no són herois ni assassins en sèrie. Però allà hi havia tres històries, i aquí només una. És un whist més compacte i concentrat.

No pots escriure com si encara fossis al segle XIX. No em serveixo d'aquest estil perquè em sembli una moda, sinó perquè el trobo normal. Aquesta és la classe de llibres que a mi m'agrada llegir. Rebutjo l'estil buit. El que seria estrany seria escriure com si el devessall d'informacions que rebem per múltiples vies, missatges de Facebook, whatsapp, cançons, pel·lícules, fos un problema. M'agrada recórrer al joc i l'humor, que considero una deferència cap al lector. En un moment que ja tenen prou problemes, has de donar-los un text en què s'ho passin bé. La idea és: mirem d'entendre una mica el món i divertim-nos mentre ho fem. A Dies de frontera hi ha capítols escrits amb molta alegria. Cada cop el tinc més present, el lector. Un autor que en prescindeixi és que es creu un geni, i potser ho és, però jo em reservo el dret de prescindir d'ell.

És un model que prové de la novel·la del segle XVIII, de Diderot, Sterne, fins i tot de Kundera. És un narrador juganer i lúdic, coherent amb la proposta, gens sentimental, encara que no pot evitar sentir afecte pels personatges. No es proposa fer veure que t'explica les coses tal com són, sinó que t'ensenya les seves cartes, perquè vegis de seguida que es tracta d'un joc. Hi ha un capítol en què ell mateix s'interroga sobre la seva omnisciència. Em molesta la monotonia del narrador igual a si mateix al llarg de tota una novel·la. Aquest no s'amaga, i no cal que faci cap repicó florit al final. El veig com un tipus més aviat paternal, gens melodramàtic, una persona que aspira a entendre-ho tot, a ser comprensiu i no pas justicier o dogmàtic.

Volia que tots els personatges fossin salvables, que els poguessis comprendre, encara que són humans i tenen els seus límits. La Vero, per exemple, l'amiga de la Teresa, és una dona més complicada del que sembla. S'ha convertit en l'estereotip de dona madura que aparenta ser una altra cosa per buscar el seu lloc, per no perdre el tren. El narrador intenta comprendre-la, però no intervé moralment. Fins i tot surt en defensa d'algun secundari perquè no se'l jutgi precipitadament.

Peter Pan no és que vulgui ser sempre jove, sinó un nen. Encara està en una fase anterior al sexe, a diferència de Wendy. En Pau el considera un anormal perquè ell sí que intenta madurar, però s'enganya a si mateix. Té un artefacte molt útil per a aquest propòsit: la tesi doctoral, que li permet prolongar el seu estat.

L'amor ja el té, aquest punt de ridícul. El seu és un romanticisme del dia a dia, sense grans gestos. En Pau seria el Charles Bovary de la novel·la.

El fill és l'única frontera de la qual no pots tornar. En aquest món d'avui tan provisional, tenir un fill és l'únic que dura per sempre, a diferència de la feina, la casa, la parella. No hi ha rescissió de contracte possible, excepte en el cas dramàtic que en pateixis la pèrdua.

En les fotografies veus els teus pares quan tenien divuit anys i, després, quan ja en tenen quaranta, i et preguntes: ‘Què els ha passat?' Coi, tu, has passat! Quan tens fills, hi ha un moment que t'adones que t'has convertit en el teu pare, que ja has fet la volta, i llavors és quan els entens. Tots som fills dels nostres pares, per això en el llibre té importància com s'hi relacionen els personatges. És una novel·la que tracta de ser fill, de ser pare, de ser germà. De ser professor, també.

A Kafka, que era un d'aquells escriptors que no pensen en el lector però que saben donar-li alguna cosa, no li hauria servit per a res un curs d'escriptura, perquè ja ho tenia tot a dins, com una energia. Els altres hem de passar etapes. Quan comences a escriure ets feliç, no t'amoïna res. Després ve una segona fase en què descobreixes que hi ha gent abans que tu que ho ha fet molt millor. La tercera és deixar-ho córrer o seguir el teu propi camí amb l'experiència adquirida. Per escriure és més estimulant la mala literatura; llegir la bona té efectes frustrants. Tu vas tranquil pel món i, de cop, Borges: és castrador! N'hi ha que a partir d'aquí segueixen una etapa borgiana amb resultats per descomptat pèssims.

Al llibre hi apareix la frontera de debò, la Jonquera, i la simbòlica, l'etapa inhòspita en què es troba en Pau. La frontera, pròpiament, és aquell lloc per on tothom passa però ningú no s'hi queda. La nostra s'ha convertit en un lloc per anar-hi a comprar tabac i alcohol, encara que aquí, on es van reunir les últimes Corts de la República, hi va morir molta gent. No hem sabut deixar ni rastre dels milers de persones que van passar-hi camí de l'exili. Només hi tenim gasolineres i putes. Cap record, excepte el Museu de l'Exili i una escultura en forma de cadira. El llibre expressa també una indignació per aquest oblit.