No fa més d'un metre i mig d'alçada. Però és ràpida i àgil. Riu. S'acosta a la cistella, llança la pilota i falla. Es gira i torna a riure. “Ui... quasi..”

Clara Castelltort, 22 anys, és una de les 3.700 persones amb algun grau de discapacitat intel·lectual que poden fer esport i fins i tot participar en competicions oficials gràcies a la tasca de Special Olympics i de les 128 entitats o clubs integrats en la Federació Catalana d'Esports per a Disminuïts Psíquics, Acell. Dimecres a la tarda participava en un entrenament de bàsquet adaptat al terrat de l'escola d'educació especial Maria Felip, a Gràcia. Avui se celebra el Campionat Catalunya Bàsquet a les pistes Màgic Badalona, una de les múltiples competicions que organitza Special Olympics, i estava especialment motivada. “És un esport molt important per a mi, sóc molt activa, m'hi identifico i quan entreno em sento en família, com a casa”, deia, entusiasta.

L'escola Maria Felip, integrada en l'Associació Catalana d'Integració i Desenvolupament Humà, ACIDH, forma part de la xarxa de centres que promouen l'esport i altres disciplines com a eines integradores de persones amb discapacitat intel·lectual. Van començar fa 17 anys amb un equip i ara en tenen cinc de bàsquet, un de futbol i un d'handbol. Special Olympics, activa des de l'any 1988 amb els primers Jocs Special Olympics – ara en fa cada quatre anys– i constituïda l'any 2005 a Catalunya a l'empara d'un moviment creat als Estats Units per Eunice Kennedy, ha contribuït a donar visibilitat a aquesta tasca. “L'esport els manté actius, els fa sortir de casa. També és una activitat social. Molts d'ells, quan arriben, ens diuen que això és el paradís, que tant de bo haguessin vingut abans”, subratlla el coordinador d'ACIDH, Ferran Delgado.

Jodi Durà, president de Special Olympics, ho té molt clar: “Al nostre país fa molts anys que moltes persones amb discapacitat intel·lectual han assolit el somni de fer esport.” El missatge és inequívoc. “Tothom pot.” Special Olympics promou fins a 16 disciplines. S'intenta buscar l'esport en funció del grau de discapacitat, però també es té en compte el que vol fer cada persona. “No és tan important que facin els 100 metres en 30 segons com que els facin”, precisa.

Tant els campionats com els jocs olímpics contribueixen a potenciar la competitivitat entre ells. “Els valors són l'esforç, la constància i la solidaritat, però sense oblidar que també volen competir, que l'esperit de guanyar també el tenen”, assenyala Durà. Dimecres, a l'entrenament de bàsquet, l'actitud d'alguns joves li donava la raó. “Els aplaudiments m'agraden, ens donen molta alegria i si es pot guanyar molt millor”, indicava Oriol Espluga, de 27 anys. Però sense obsessions. Durà assegura que en un partit amb persones amb discapacitat intel·lectual “és molt difícil veure gent que es baralli; triomfa l'esperit olímpic, gaudir per sobre de tot”. S'atreveix a dir que “fan un esport més pur”. I els moviments dels esportistes, les seves rialles, fins i tot els seus clatellots en un partit qualsevol, li ho confirmen. “A vegades veig altres competidors que s'emprenyen i ploren... no és el meu cas”, insisteix l'Oriol. Marta Rodríguez, de 18 anys i estudiant de l'ESO adaptada, tampoc fa un drama quan perd el seu equip. “No tinc problemes. El que m'agrada és divertir-me.”

Potser per això, per aquesta actitud lúdica respecte a l'esport, no acaben de sentir-se tan còmodes quan juguen amb esportistes que no tenen la seva limitació intel·lectual. “Costa molt i ells pateixen”, admet el coordinador de l'ACIDH.

Durà està content de la feina feta fins ara: “Ja no s'amaguen. La gent ha assumit que no és cap vergonya.” Però també sap que encara falta molt per fer, perquè continua havent-hi “moltes persones que ho veuen com una cosa rara”. El que és evident, i casos com el de la Clara, la Marta i l'Oriol així ho confirmen, és que per a aquests nois l'esport és mitja vida.