Un nét valencià

Jo crec que, de vegades ú podria desesperar-se. Més particularment si ú és valencià.

Perquè és que hi ha dies…

Vaig educar les filles en una cooperativa on el valencià era la llengua normal. Després passaren a una escola en línia valenciana. I així seguiren a l'institut.

En tindre un fill , la major de les meues l'han dut a una escola on, sortosament encara, tenen l'aprenentatge en català. A casa tots, llevat del seu pare, parlem en valencià . Avis i àvies inclosos. L'entorn és, per tant, pel que fa a l'ús de la llengua catalana més o menys normalitzat.

I doncs? On hi ha un problema?

El meu nét, com de fet la resta dels xiquets i xiquetes que van a la mateixa escola, parlen entre ells en castellà. No de manera continuada ni sempre. Però el castellà és la llengua en la què es manifesten habitualment.

Com és possible això?

Bé, no vaig a fer sociolingüística ni política. Simplement constate un fet. El xiquet, quan li diem el que siga respon en castellà. Jo no estic en contra d'aquesta llengua. Clar que no, malgrat el que diuen malintencionats.

Però el que vull és que el meu nét parle en la llengua que ens és pròpia. Clar que ho explica l'entorn i quatre foteses mes això del canvi lingüístic. La història, la política, la societat, els hàbits…

Jo estic convençut que un dia, ja comence a observar algun petit canvi en ell, acabarà parlant en valencià. Però el que passa és que jo no vull, no voldria, que el meu nét haguera de convertir-se en un lluitador, en un resistent, ressistidor, d'un dret tan obvi com el de poder expressar-se en el seu català amb normalitat.

Em sap greu aquesta situació. I llavors només puc tirar mà d'un escèptic tan gran com Fuster i pensar en allò que en una de les darreres converses va dir : “Cristo! Mai havíem estat tan bé… si fins i tot a Benaguasil hi ha un col·lectiu independentista!

Però em cou com parla el xiquet ara. I crec en el futur.