Mishima i les seves visions peculiars del paradís

En El temps retrobat, Proust arriba a la conclusió que “els veritables paradisos perduts són els de la infantesa”. David Carabén, cantant i autor de les lletres de Mishima, reconeix que el tema del paradís és el motor que ha guiat la seva nova joia musical, anomenada L'ànsia que cura. Darrere L'amor feliç hi havia una reflexió sobre les formes de l'amor a Occident i les seves contradiccions, i en Ordre i aventura es proposava una recerca de l'esoterisme i de la història de les religions que els portava a utilitzar el miracle d'Ordet de Dreyer com a referència del videoclip de Tot torna a començar. En L'ànsia que cura, en canvi, hi ha tot un treball de referència al voltant dels paradisos perduts, tant l'originari descrit per Milton com els retrobats, per Proust, com el paradís de la societat del benestar entesa com a nova manera de veure el paradís perdut, com la idea de paradís acompanyada en la mateixa acció de crear i tocar.

Una de les cançons més brillants del disc que retroba la idea de paradís en el món actual és probablement, Mentre floreixen les flors. La lletra, que com totes les de Mishima combina la poesia amb la força del rock, ens parla d'un paradís on “mentre es va fent de dia / les abelles brunzeixen...”. El vell paradís terrenal està present en l'equilibri de la natura, però també en els beneficis de la societat del benestar. Al costat de tot això, però, hi ha la tragèdia de la intolerància del nostre temps: “I es cala foc a coberta / mentre floreixen les flors.” La tragèdia té un nom propi que trenca amb el ritme amable de la cançó: Lampedusa. En lloc de fer una cançó fosca, un retrat social de la tragèdia emblemàtica del sofriment de la immigració a Europa, Mishima opta per fer una cançó subtil. Canten un tema que ens recorda que, mentre la natura indiferent segueix el seu curs, la societat no fa altra cosa que alterar el paradís que alguns volen conquerir i que els altres no ens adonem que anem perdem progressivament.

La idea del paradís també pot anar lligada a l'amor i al territori. Una altra de les millors cançons del disc és El corredor. D'una banda hi ha la tristesa i la soledat del cantant enamorat que recorda a la seva estimada que quan canta Ull salvatge, del disc anterior, es produeix una estranya catarsi que va de la intimitat amorosa al fet d'haver de compartir sentiments en públic. El paradís probablement està en aquest doble joc, però el paradís també és aquell “corredor que relliga totes les cançons” i que té a veure amb l'espai natural per on circula Mishima, els Països Catalans.

Després d'escoltar el setè disc de Mishima i haver gaudit de la seva presentació dins el Festival Strenes, cada cop estic més convençut que el grup és un cas a part dins la música que es fa al nostre país. Nascuts a final dels noranta quan el rock en català vivia una certa decadència, han sabut crear una evolució que els ha portat de ser una banda de culte a una banda popular, sense haver de rebaixar plantejaments. L'ànsia que cura parteix de la idea de trobar un so que acosta allò enregistrat a la força dels directes, però també juga a barrejar l'intimisme. El disc parteix del desig que darrere la potència del millor rock elèctric esclati la poètica d'unes lletres que no juguen ni amb allò fàcil ni amb allò convencional. Hi ha la grandesa de l'ambigüitat en els textos i un canvi constant de sonoritats. Parlen de motles influències, que van des dels Beach Boys fins a Jesus & the Mary Chain, sense oblidar Roy Orbison o The Smiths. A part de la influència anglosaxona, m'agrada reivindicar que també mantenen viva la influència francesa des de Georges Brassens fins a la sonoritat i la poètica de Dominique A.