És el nom que se li dóna a la col·lecció de llibres de tradició oral que edita el Centre d'Estudis la Serrania (CELS) és un treball de recopilació del que em conta la gent major de la meua comarca. Però també he de dir que “el tio paragüero” és el personatge imaginari que fa de vincle entre les històries, les endevinalles i els acudits que hi ha a l'interior de cada llibre editat fins ara. Vaig triar aquest nom perquè representa la metàfora perfecta d'allò que és la tradició oral: és un personatge anònim i popular, que viatja de poble en poble, agafa històries i les barata amb el seu treball...

Des de ben menut que he escoltat endevinalles,dites, cançons i refranys a casa. Pensa que he viscut fins ben majoret, immers dins d'aquesta cultura rural. Per sort, la tele no va entrar a casa dels meus pares fins que jo tenia 13 anys i això no em va privar de les històries que la meua iaia o ma mare ens solien contar a ma germana i a mi nit sí, nit també. La narració oral estava present en molts moments de la vida rural: al mata porc, a l'hora d'esclofollar la dacsa, en temps de sega o de verema, a la fresca de l'estiu... L'estima per la recuperació m'arribà durant els coneguts com a anys de la transició, quan estudiant magisteri, em va adonar de la riquesa d'aquest vessant de la cultura.

La veritat és que en qualsevol dels tres, perquè cada vessant de l'expressió m'aporta personalment gratificacions i a més, com que tot està dins del món de l'oralitat, doncs estic ben a gust vivint del conte.

I tant! De fet, una de les coses que veig en la gent del poble és que la paraula dita té molta importància. Es fan tractes de paraula que tenen més força que tota una llei del parlament. Els majors valoren molt les persones que tenen la paraula fàcil i fluida, ells saben que cadascú és el que diu. Des de sempre he viscut en la meua família que la paraula dita té el valor del calor humà i la comunicació és més potent que qualsevol altre mitjà.

No; ni la conselleria de Cultura ni els ajuntaments de la meua comarca fan res que no siga mercantilista en favor de la cultura autòctona. Quan es presenten els llibres pels pobles, els ajuntaments responen de manera molt freda i no s'interessen per la tradició oral. Estan en un altre món. Els professionals ens hem de treure les faves pels nostres propis mitjans i ens ha acabat de rematar la pujada de l'IVA i els inconvenients propis del món de la cultura. Però a més d'això, l'Administració en el seu conjunt considera que la tradició oral és propi de gent menuda i no albira ni entén que les històries contades són per a totes les edats.

Pense sincerament que sí que anem per bon camí. Caldria trobar la sensibilitat de les institucions públiques per poder-la repertoritzar, però això és el que tenim. Fa anys, vaig proposar a una editorial valenciana fer aquesta tasca recuperadora, però no vaig rebre resposta. Supose que tindrien les seues raons de visió comercial, però des d'alguna conselleria o des de la Universitat s'hauria de fer alguns esforç suplementari per salvaguardar la memòria narrada. Gràcies que associacions, grups o entitats com el CELS, estan encabotades a fer-ho i és per això que es preserva. Ni l'existent Museu de la Paraula que depèn de la Diputació és sensible.

No fem tard gràcies a que la medicina fa que els nostres majors duren més temps i són ells els guardians de la nostra memòria, al mateix temps que, professors com Rafa Beltrán, de la Universitat de València Estudi General, han sabut recopilar els models de narracions orals existents en la nostra tradició.

N'estic molt satisfet. Quan vaig començar l'any 95 del segle passat, no pensava que arribaria fins a aquest punt i tot ho he d'agrair a la gent major i al CELS que mai no m'ha posat cap impediment per poder veure créixer aquesta col·lecció que ha agrupat informants de 14 dels 18 pobles de la comarca dels Serrans i que suma un total de vora 40 persones implicades en contar històries.

Han arribat fins a Cuba, Mèxic i Colòmbia, a l'altre costat de l'Atlàntic i dins de la Península Ibèrica, “El tio paragüero” ha recorregut Galícia, Andalusia, el País Basc, Castella la Manxa, Canàries i Catalunya, entre d'altres. Això sense comptar moltes pobles i viles valencians i tots els pobles de la meua comarca. Ara, gràcies a “Palabras del candil” arribaran a més racons.

Clar que sí. Sóc una persona resistent i també “irrisistent”. Els iaios m'han ensenyant a ser-ho i pense resistir fins el final. Pensa que sóc un dels pioners en contar contes al País Valencià i, al principi no pintava igual que pinta ara, tot i que passem per uns moments molt crus dins de la cultura. Sóc resistent, sóc “irrisistent” (de riure) i pense continuar sent-ho. Resistir és vèncer. Qui no resisteix, segur que perd.

Sincerament he de dir que se me fa difícil viure aquests darrers anys, però això afecta tot el segment de la cultura i a bona part dels col·legues que conec. Però he de dir que estic ben content i orgullós d'haver decidit viure d'aquesta manera, perquè veig el solatge que s'hi ha fet i tan bon punt passe un any o dos i tinguem bones notícies polítiques, la cultura s'espavilarà.