Després de guanyar, el mes de desembre passat, la primera edició del concurs Oh Happy Day, líder d'audiència de TV3, el grup vocal Deudeveu es fa un tip, aquests dies, de recórrer les comarques catalanes. El seu primer disc, Junts (Música Global), amb un repertori heterogeni nodrit de temes com ara Rossinyol, La dama d'Aragó, El cant dels ocells, Qualsevol nit pot sortir el sol, Video killed the radio star i Bohemian Rhapsody, ja fa uns dies que és a les botigues, i la seva agenda inclou cites de primer ordre, com ara la primera edició del Clownia (avui mateix, al migdia, a la plaça Major de Sant Joan de les Abadesses) i, més endavant, els festivals de Cantonigròs, Cap Roig i el Grec. Al conjunt dirigit per Gerard Ibáñez, nascut l'any 2009 arran de la unió de diversos actors cantants provinents de les diferents escoles de teatre musical de Barcelona, se'l podrà escoltar també a La Pedrera, en format a cappella, els dies 7, 16, 23 i 30 de maig i 6 i 13 de juny.

“Fins a l'octubre tenim almenys un concert cada setmana, però no ens queixem, és el que sempre hem volgut fer”, diu Ibáñez. “Cantar a Deudeveu no s'ha convertit encara en la nostra primera feina”, afegeix Sergio Campoy, un dels dotze integrants del grup. “Estem en un punt en què, per viure, necessitem fer altres coses, i combinar totes dues feines és complicat, però molt gratificant.” La convivència, així com les emocions viscudes a Oh happy day, han intensificat les relacions entre els cantaires de Deudeveu. “Oh happy day ens va unir d'una manera exagerada, fins al punt que ja semblem un matrimoni amb quaranta anys de casats. Amb totes les coses bones, que són fantàstiques, i les dolentes, que semblen pitjors del que són.” “La televisió, sobretot, ens ha posat el turbo. Això d'haver de preparar dues cançons, cantades i coreografies, en qüestió de dies ens ha fet espavilar moltíssim”, fa balanç Ibáñez. “Ha fet que ens coneguem millor i que tinguem més clars quins són els objectius a curt termini. Haver agradat tant, a més, ens ha permès creure una mica més en nosaltres i saber que podem continuar fent coses perquè tenim un públic al darrere”.

Continuen sent, a parer de Campoy, “els mateixos de sempre, amb els mateixos reptes i força més projectes”, tot i que, com assenyala Gemma Mateo, també integrant de Deudeveu, ja hi ha vegades que els aturen pel carrer. “Si anem per separat, no gaire. A en Gerard, una mica més, ja que era qui més sortia a la tele. Quan estem tots junts, però, ja hi ha qui ens reconeix.” “Que et vingui una senyora gran, amb tot el que ha viscut, i et digui que s'ha emocionat amb el que has cantat, o veure ple de nens als pobles que volen cantar amb nosaltres [en molts concerts, Deudeveu demana la participació d'escoles locals] és tot un premi”, admet Ibáñez, que des dels tres anys està immers en el món dels cors, ja que ha fet de baríton i tenor al Cor Jove de l'Orfeó Català, el Cor Albada, el Cor de la Universitat Ramon Llull, el Cor Jove dels Països Catalans, el Cor de la Unesco i el grup vocal Nou d'Octet. “Hi ha valors ideals per assimilar a través d'un cor: cooperació, escolta en grup, tolerància, seguir un líder, convivència, solidaritat... Un cor és una societat en petit”, assegura. “Fa més de vint anys que canto amb algú davant meu dirigint-me tot movent els braços, i això fa inevitable impregnar-se de les seves qualitats.”

Deudeveu no són els únics a qui Oh happy day ha permès fer un salt endavant en les seves trajectòries. El Cor Geriona o els Messengers, aquests dies, també tenen disc a punt. “El programa ha mostrat que hi poden haver molta mena de cors”, valora Ibáñez. “Era fàcil, fins ara, associar els cors a grups tradicionals amb un conjunt de persones molt estàtiques amb una carpeta al seu davant.” “No hem d'oblidar que Catalunya ha tingut des de sempre arrels molt fortes en el món coral”, afegeix Campoy. “Hi ha cors en esglésies, en escoles... però faltava, segurament, un bon aparador.”

Deudeveu té com a principal arma “la versatilitat”; insisteix a definir-se, en la tradició de molts conjunts nord-americans, com a “grup vocal”; presumeix de tenir una suma de veus “particulars i impressionants” i no oblida que “el que importa és comunicar”. “El text, el missatge, allò que dius, és sempre el més important.”