El Greco, símbol de modernitat

No era ni Setmana Santa ni Corpus però el 4 de novembre del 1894 una curiosa processó va desfilar pels carrers de Sitges. Els sants i els símbols religiosos van ser substituïts per dues obres d'art: la Magdalena penitent i Les llàgrimes de sant Pere, d'El Greco, que en un ritual purament de culte a l'art va portar les obres fins al Cau Ferrat, que ha estat la llar dels dos quadres fins ara. En la comitiva, organitzada pel propietari de les obres, Santiago Rusiñol, estaven presents Ramon Casas, Eliseu Meifrèn, Enric Clarasó, Narcís Oller, Joan Maragall, Raimon Casellas i Puig i Cadafalch, entre d'altres, és a dir, la plana major dels modernistes catalans, que d'aquesta manera avalaven l'“entronització” d'El Greco.

Les dues pintures havien estat adquirides a París per Rusiñol al financer català resident a Madrid Pere Bosch. Va pagar 1.000 francs de l'època per ells. Rusiñol estava feliç per la compra. Al llibre Impresiones de arte va escriure sobre el pintor cretenc: “Es ese dibujo ingenuo, esa falta de ciencia, ese colmo de pasión de una mano que corre por orden del pensamiento, torpe a veces, a fuerza de obedecer, y grandiosa de lo que llaman locura los pobres hombres correctos.”

Lliure i avançat

És aquest tarannà lliure d'El Greco el que fascinava especialment Rusiñol i els seus companys. “Rusiñol sempre va destacar el caràcter individualista d'El Greco. Segueix la premissa de Baudelaire que l'art no necessita justificar-se –explica Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges–. L'artista és un ésser escollit i lliure, que molts cops no té el reconeixement que es mereix perquè el seu esperit avançat es contraposa als seus contemporanis. En això, Santiago Rusiñol veu en El Greco un precursor de la modernitat.”

Canvi de fortuna

El pintor i escriptor català va ser crucial en la recuperació de l'artista cretenc al capdamunt del cànon de la pintura espanyola i internacional. Fins aquell moment, en la tradició hispànica el gran mestre era Velázquez, mentre que El Greco, al llarg dels segles, havia quedat absolutament relegat, acusat per molts de ser un mal pintor, una mica sapastre, que havia intentat fugir de l'estil del mestre Tiziano amb un estil extravagant.

Però a principis del segle XIX, i sobretot gràcies a l'elogi de la individualitat i de la llibertat artística que es fa des del romanticisme, El Greco comença
a ser rehabilitat a Europa. Artistes com ara Delacroix i Millet, i també els impressionistes, com ara Edouard Manet, seran defensors aferrissats de l'obra del cretenc.

A l'Estat espanyol, és Darío de Regoyos un dels primers que aposten per El Greco copiant El cavaller de la mà al pit. Ignacio Zuloaga també inicia en El Greco altres artistes des del seu taller parisenc. Res és per casualitat, perquè Rusiñol va compartir pis amb Zuloaga a la capital francesa. És a París, sobretot des de les consignes llançades per Baudelaire sobre l'artista modern com un ésser lliure i escollit, que no gaudeix del reconeixement dels seus coetanis”, on Rusiñol recupera El Greco.

Per Vinyet Panyella, en la defensa d'El Greco feta per Rusiñol hi ha, no només la certesa que el pintor és un pròleg de la modernitat, sinó que pot ser un símbol del “regeneracionisme per a la via de l'art”. Espanya estava en plena crisi colonial, i les ànsies de renovació i modernitat que tenien els modernistes i els membres de la Generació del 98 eren molt grans.

Rusiñol no només s'erigeix en col·leccionista i divulgador de l'obra d'El Greco com a artista modern en els seus escrits, sinó que aconsegueix que aquesta rehabilitació del pintor arribi a nivell popular, sobretot amb l'impuls de la construcció d'un monument al passeig de la Ribera de Sitges.

Subscripció popular

La idea va néixer, com sol passar en aquest tipus d'iniciatives, durant un acte informal. Després d'anar a visitar les obres del Museu del Prado, Rusiñol va anar a Madrid i després de visitar les obres del Prado, estava tan entusiasmat que en una tertúlia amb Miquel Utrillo i el periodista Sánchez Ortiz i altres tertulians de la Cervecería Inglesa va sorgir una juguesca sobre construir un monument en homenatge al pintor grec.

Quinze dies després, el 13 de març del 1896, ja a Sitges, en un sopar en què es va menjar xató, es va concretar la idea d'organitzar una subscripció popular per al monument. A l'estiu es va crear un comissió promotora del monument, que, obra de Josep Reynés, es va inaugurar el 1898.

La fortuna crítica d'El Greco havia canviat radicalment però Vinyet Panyella matisa que la reivindicació del pintor des de Catalunya va tenir un to molt diferent de la de la resta de l'Estat espanyol. “Són dues visions contraposades. S'ha de recordar que en aquells moments la primera monografia sobre El Greco, encara que molt petita, la fa Miquel Utrillo. Però sens dubte la gran monografia de referència és la de Manuel Bartolomé Cossío, publicada el 1908, però que reivindica el pintor posant l'accent en el seu caràcter castellà i la seva austeritat”, diu.