El Celler que no es veu

Volgudament vaig tard per parlar d'El Celler de Can Roca. I, volgudament, no penso repetir totes aquelles coses que s'han dit del seu número dos en la llista famosa aquesta que es presenta a Londres. Només escriuré, per deixar-ne constància, que ser considerat el número dos del món és d'una importància cabdal, que formar part de la llista ja és de per si un èxit de primer nivell i que, no per haver estat el número u un any, les coses s'han enterbolit ara per a aquests gironins il·lustres quan han tornat al número dos. Per molts anys. Jo crec que hi tornaran, al número u, però no té importància, o no té més importància que la que se li vulgui donar. El Celler és un segon de primera, com dèiem en la nostra portada el dia de la proclamació, i amb això queda tot dit. El sector del turisme i el de l'hostaleria gironina saben prou bé el que significa el paper d'El Celler de Can Roca en l'arribada de gent d'un poder adquisitiu notable a casa nostra. I això en un país que, també, viu del turisme té un valor. Per això l'homenatge que se'ls va tributar per part de col·legues de professió i gent vinculada al turisme i a la gastronomia deixa ben a la clara l'estima que mereixen els tres germans Roca, que mai tenen un no quan se'ls demana alguna cosa relacionada amb la seva professió. Des de l'Escola d'Hostaleria fins al Patronat de Turisme, passant per diverses associacions gastronòmiques, tothom sap que els Roca han dedicat temps al comú de manera altruista. I tothom sap que han picat pedra per arribar allà on són. Picar pedra vol dir formació i moltes hores dedicades al seu restaurant. Ho van fer quan començaven –i les garrofes arribaven dels menús del restaurant familiar on treballaven el cap de setmana–, quan es van consolidar i es van dedicar als banquets i els càterings per subvencionar el seu somni, El Celler, i ara mateix, quan han estat els millors del món i han continuat portant la mainada a l'escola de bon matí encara que haguessin tancat el restaurant a les tres de la matinada. El seu model és el bo, és el que els convé (per això no obren restaurants al món que els farien milionaris) i és el que convé a les comarques gironines i a la ciutat de Girona. Se saben estimats, es mereixen ser-ho i han aconseguit ser considerats els millors al marge de modes, de llistes d'èxit i d'estrelles. Són al cim, però saben que només la feina els garantirà continuar-hi. Per molts anys.