“Charles Bronson was here”
L'AMA DEL CARXOFAR
Sempre he pensat que Charles Bronson era el gran maltractat del cinema. Al pobre home li mataven a la dona, als fills, al pare, a la mare, a l'amic... i després emprenia una sanguinària vendetta contra els assassins fins que no en quedara cap. Els qui el coneixien (a l'humà) deien que tot era un posat, que en realitat era un home tranquil i plàcid, però en el nostre imaginari es presenta com el “Death Wish” per excel·lència, el justicier de la ciutat sense llei. Malgrat els anys, hi ha qui encara es creu hereu (o hereva) de l'actor ianqui. I ara mateix tenim diverses proves que evidencien la seua presència més a prop del què hom podria suposar, i del què hom voldria suportar. D'entrada, tenim la parella mare-filla de Lleó, que s'han pres al peu de la lletra això de “a per ells que són pocs i covards”, i s'han endut per davant al més pur estil Far West (xe, si volien rodar un western cal anar a Almeria!). Es dóna la desafortunada casualitat que la víctima, a més a més, era un dels polítics més corruptes de Castella, així que premsa i oportunistes fan negoci d'una desgràci.
Una altra prova de la seua presència és la guerra (in)civil (perquè totes les guerres són in-civils) que esclata per moments a Ucraïna. La trama del guió és simple: cal triar entre la màfia russa (que ben bé es podria dir hispano-russa, ja que, aprofitant la “gallardònica” avinentesa, s'estan establint cada vegada menys discretament en la costa mediterrània, tant dóna si catalana, valenciana, murciana o andalusa) o la màfia americana (patrocinada per la Marca UE). Enmig de l'embolic, Charlie ens recorda que, en el seu moment, va ser un de tants marines americans que vingueren a salvar el cul dels europeus (eixa frase ja està en els annals de la història), declara il·legal qualsevol referèndum efectuat, i manifesta que tothome i totadona estarà amb ell, o contra ell (i amén!).
Arreu d'Europa (i de l'Estat en què vivim) trobem també la flaire bronsoniana, sobretot en la dicotomia maniquea acabada d'expressar. O estàs amb mi o contra mi. No hi ha terme mig, tercera via, alternativa vàlida. Només dues. I quan s'enfronten, només pot quedar un, com en els “Immortals”. Per a bé o per a mal, ja són molts els qui tenen apresa la lliçó, i decideixen, abans d'enfrontar-se en un duel a ple migdia, concertar el macro-pacte, una unió entre les dues forces. Per entendre'ns, és com si Luke Skywalker haguera acceptat unir-se a l'Emperador. Uns i altres ho neguen, evidentment, i més a la porta de les eleccions. Però en el fons saben que és així, que prefereixen el conveni abans que no perdre el poder o, déu els guarde, donar cabuda a tercers. Com a bons deixebles del gran actor, abans d'això prefereixen haver-se-les a trets.
I com així ho prefereixen, així està passant. A Lleó, com comentava al principi, s'ho han pres al peu de la lletra. En qualsevol indret del planeta on hi haja una tele, el “streetfighter”, el lluitador, ha entrat en les vides de tothome i totadona, ja siga per ser admirat, o per ser temut, un Dimoni amenaçant sorgit de la perversió imperialista del món occidentalitzat. Entre tant, en la malanomenada “civilització” tornem a viure els temps de “The Gunfighter”... Que la força ens acompanye!