Els “itumés”

La tribu dels “Itumes” té el seu origen en l'eterna rivalitat amb la tribu “Tuerestonto”. Mentre un “Tuerestonto” entonava el seu càntic de guerra, un vianant va respondre “I tu més”. El “Tuerestonto” va parar en sec per respondre amb un altre “I tu més”, enllaçant-se els dos en un bucle infinit que donà peu a la famosa tribu. Anys després, els “Itumes” s'aliaven amb els veïns “Ijonos”, els quals compartien eixa necessitat d'autodefensa basant-se en allò absurd, ja que la manca d'argumentació era el tret comú. Poc després van nàixer els “Itunos”, la qual es definia per diferència i reclamava la pròpia individualitat sobre una base dual essencial: “Jo tinc pilili/parrús i tu no”. D'aquesta manera, per primera vegada, “Itumes”, “Ijonos” i “Itunos” es van classificar per motius físics evidents, i s'han perpetuat des de la seua creació, en el Cretaci Superior. Hi ha teories que relacionen la seua fundació amb la desaparició dels dinosaures, i d'altres que, per contra, creuen que encara es poden trobar mastodonts prehistòrics entre les seus actuals membres.

Totes tres tribus, “Itumes”, “Ijonos”, i “Itunos”, són simptomàtiques d'una societat mancada de raciocini i de raonament lògic. I malgrat tot, no es limiten a una etapa vital, que acabaria en el pati de l'escola, sinó que acompanyen els individus fins a les darreries de les seues vides. Ningú no escapa a l'herència rebuda d'aquests grups dominants (encara) en el món en què vivim. I una bona prova d'això s'ha vist recentment als diferents pseudo debats electorals. Quan es dedicaven pelaïlles del tipus “has deixat el país en fallida”, es responia amb càntics “Itumesos”. Si es parlava de les polítiques socials, es corejaven les consignes dels Itunos. Si es tractava de masclisme o xenofòbia, s'entonaven clàssics dels “Ijonos”. Als diferents mítings la cosa no variava massa. Més enllà del tradicional discurs tribal d'auto defensa o auto promoció, pocs han sabut fer una tonada diferent, una que contara de què va realment això de la sacrosanta família de la Europa dels vint-i-vuit, per què només se sent parlar de retallades, del Banc Central, de pujar impostos, de baixar el sou, i de “fer esforços”. I quan algú s'atrevia a plantejar una alternativa, es diu que intenten trencar, dinamitar, La Unió.

“Ijonos” i “Itunos” s'alineen perillosament en aquest darrer punt de desunió arreu d'Europa. Fan un discurs xenòfob, culpant els països més pobres de les respectives crisis individuals (si cal, s'han de buscar els culpables invasors a l'Àfrica, a Àsia, o a la lluna), i assegurant que Europa “els resulta cara”. Es defineixen com euroscèptics. Però entre ells tampoc no es posen d'acord, perquè el factor “Itumes” mana, intentant col·locar-se la medalla de veure qui fa més concessions o pateix més les circumstàncies. I com que mai de la vida es posaran d'acord, la resta d'individus se'n riuen, pensant que eixa ultra dreta no anirà mai enlloc. Potser no recorden que això mateix es deia de Hitler, i mira la que va muntar.

La coherència dels “Itumes” està garantida de per vida. I si traslladem el discurs a l'Eurocambra, podem concloure que aquest vaixell està condemnat a no arribar mai a cap port. A no ser, és clar, que naufrague prop de la costa...

www.fotosifideus.blogspot.com