Problema de gran envergadura

El president del govern, el senyor Rajoy, afirma que a Catalunya hi ha “un problema de gran envergadura”. Comencem bé, si admetem l'existència d'un conflicte. I tot sigui dit de passada: cada dia preocupa a més gent, als favorables a votar la consulta i als que no la desitgen. El seu antecessor, el senyor Zapatero, negava que la nostra economia anés malament, durant setmanes, durant mesos, i poc abans de caure com a polític encara mantenia la seva posició. Ara el senyor Rajoy, després d'anys de creure's que “en Cataluña no pasa nada” i que els catalans ens barallaríem entre nosaltres, ho aconsegueix. Per interessos o per conviccions ens acabaven dividint. Els catalans, molt divergents en les seves posicions, sentiments i apreciacions, ara, la seva gran majoria, nacionalistes i no, tots pensen que en aquest país cal impulsar noves vies de retrobaments, camins d'igualtat, que uns no puguin estar per sobre dels altres, que no tots som iguals però hem d'igualar els nostres drets, els nostres preceptes i els nostres deures. En definitiva: no hi pot haver espanyols de primera i de segona divisió. Si aquestes diferències continuen, el problema de gran envergadura arribarà a la magnitud d'insostenible: pot trencar-se del tot i a tots nivells, i repercutir a tot Espanya i Europa.

Tenim exemples que dia rere dia evidencien aquesta realitat: el món empresarial català es mobilitza pel dret a decidir. Totes les Cambres de Comerç catalanes a l'uníson ho demanen, totes les patronals s'hi sumen i també bona part de les representacions territorials de Foment del Treball, o sigui, les grans empreses. Els bisbes catalans expressen aquesta mateixa voluntat, els sindicats des de fa temps que ho reclamen. No és només l'Assemblea Nacional Catalana qui dibuixa amb espelmes la bandera estelada, a les places o als poliesportius dels nostres pobles. No són només aquells centenars de milers de catalans que sortiren a la carretera per dibuixar de nord a sud una cadena humana. També, entre els partidaris de la consulta, són molts els que es queden a casa, expectants, a veure venir què succeirà, què passarà amb la seva pensió, aquells que van viure les malèfiques conseqüències de la Guerra Civil, aquells que tranquils volen veure-la arribar des del sofà, sense moure's... Sí, una majoria silenciosa que espera atenta i obrarà en conseqüència al moment oportú! Tothom pot advertir que aquest gran moviment tan generalitzat, que agrupa tants sectors de la societat catalana, no és el caprici personal del president Mas!

Existeix també un bon tant per cent que entona una altra cançó: un dels quals és Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball, crític des del primer moment amb la independència, o el Financial Times, o polítics europeus i espanyols, o juristes, o representants de grans bancs, o multinacionals, periodistes, opinants i, ara, fins i tot, molta gent sensata del carrer. “Trobeu les fórmules d'enteniment?”, diuen una i altra vegada. “Resulta tan difícil seure, uns davant els altres?” I ara, quan el fil de la madeixa està tan embolicat, ja no s'hi val a dir si és primer l'ou que la gallina, qui va començar primer, o si la llei és inamovible, justa o no, i diu que es pot o no, o que la sobirania és del poble espanyol. Tot són excuses, i deixar passar més temps multiplica i engrandeix el problema: el podreix. I tots, uns i altres, estan atrapats en les seves pròpies contradiccions. Hi ha qui ha demanat dia, hora i tema a parlar. O és que el calendari està exhaurit i les dues agendes repletes i no pot aflorar el desig, petitet això sí, de baixar del ruc, ni que només sigui una miqueta per les dues parts.

Aquest és un problema sobrevingut a Catalunya, com tants i tants, en la història dels darrers tres-cents anys. Però neix aquí i si no es negocia aviat arribarà a ser un dilema a Espanya i per tots els espanyols i un trencaclosques per Europa que no pot, ni podrà entendre, que no es trobin els instruments per començar el diàleg. Les economies estan totalment lligades les unes amb les altres, els interessos són comuns, però les voluntats enfrontades s'han de refredar i no crear més divisions amb impugnacions de lleis, amb tribunals constitucionals, amb limitacions, amb entrebancs, amb expressions malsonants que engrandeixen el jeroglífic obligats a resoldre. El jo tinc la raó exclusiva, avui, ja no val. Baixeu del ruc i negocieu pel bé de tots, catalans, espanyols i europeus!