La Barcelona que va pintar Picasso

Picasso no havia fet encara els 14 anys quan va venir a viure amb la seva família a Barcelona, el 1895. El seu primer domicili estable estava situat al carrer de la Reina Cristina, a tocar del port, en una de tantes finques en què el terrat era un espai d'harmonia, de gresca i de molta xerrameca entre veïns. En aquesta Barcelona enlairada, el tendre Picasso hi va sentir una de les seves primeres temptacions creatives. I es va posar a dibuixar i a pintar com un foll les vistes dominades per aquell bosc de terrats, en els quals, a més, hi va descobrir els signes d'una ciutat moderna que, per a ell, un emigrant andalús, eren tan sorprenents: ni més ni menys que uns dipòsits d'aigua corrent en un bloc proper, les Cases d'en Xifré. Impressionat, els va distingir en un parell d'obres.

Picasso es va enamorar de seguida de Barcelona i, per sempre més, la va dur al cor, per lluny que estigués. Durant la seva joventut, la va devorar i la va pair creativament en tot de paisatges que avui, gràcies a la seva generositat, atresora pràcticament en la seva totalitat el Museu Picasso. Un conjunt de peces que ara doten de sentit la nova mostra temporal, Paisatges de Barcelona (fins al 14 de setembre), d'aquest museu tan imprescindible per entendre la gestació de l'artista més important del segle XX en un període que coincideix amb la seva estada a la capital catalana, que va culminar el 1904. La comissària, Claustre Rafart, ha concebut un recorregut expositiu de petit format amb 30 obres que flirtegen amb una vintena de fotografies de l'època, i inclús amb una pel·lícula documental –Barcelona, perla del Mediterráneo, un producte de promoció turística– dels indrets de la ciutat que més van fascinar el jove Picasso.

Els terrats, sens dubte, i ho proven tant obres de petites dimensions però de grandesa sentimental –per exemple, el delicat pastel Cúpula de l'església de la Mercè, controlant joiosa l'skyline de la ciutat– com les teles més excel·lents d'aquest Picasso primerenc, en concret dos olis impregnats de l'influx blau, més intens que el de París, o com en va dir Jaume Sabartés, “el blau de Barcelona”. Una d'aquestes teles, del 1903, amb un aire ja cubista, va acompanyar sempre, fins a la seva mort, la intimitat de Picasso. La seva vídua, Jacqueline, va remoure cel i terra perquè finalment anés a parar al museu del carrer Montcada, a través d'una dació.

Picasso va començar pintant des del mirador del terrat de casa seva, però de seguida va baixar al carrer i va pentinar la ciutat a la recerca de racons que el meravellessin, encegat per una llum mediterrània que no abandonaria mai més. El mar va ser, no cal dir-ho, una de les seves debilitats, i amb les seves obres es podria arribar a fer un puzle de tot el litoral barceloní. Va insistir molt amb la Barceloneta. I també amb alguns elements singulars del patrimoni arquitectònic de Ciutat Vella, en especial els claustres del monestir romànic de Sant Pau del Camp i de la catedral gòtica. El parc de la Ciutadella se'l coneixia com el palmell de la mà, ja que hi solia passejar amb la seva mare, Doña María, i la seva germana Lola. El magnetitzava perquè el connectava, a través de vestigis com el diorama de les falses muntanyes de Montserrat, actualment integrat al Zoo, amb l'Exposició Universal del 1888. Justament, durant el procés de preparació de l'exposició, el museu ha identificat dos paisatges de la Ciutadella que fins ara duien una etiqueta provisional de jardins desconeguts.

La pervivència de la Barcelona històrica en uns temps d'anhels de progrés i d'emmirallament a Euro-pa deurien captivar l'artista, creu Rafart, conservadora d'obra gràfica del Museu Picasso. El cert és que el Picasso madur no va ser mai un paisatgista tan estricte, per a ell només va ser un recurs intermitent. “Però en la seva etapa de formació a Barcelona, el paisatge va ser central per al seu aprenentatge i per a la seva evolució creativa. En aquestes obres hi ha les arrels del seu geni”, subratlla Rafart. Madrid i la Corunya van ser les dues altres ciutats les ànimes de les quals l'artista també va xuclar en paisatges. Però mai amb la intensitat i amb la persistència de Barcelona. Des del terrat de la seva llar o del seu taller, caminant amunt i avall o des de la finestra, un marc que adorava perquè li permetia connectar l'interior amb l'exterior, Picasso va tenir un idil·li únic i irrepetible amb Barcelona.

El 1917, va tornar a Catalunya ja com un artista considerat. Els barcelonins li van dedicar moltes atencions i ell, des del balcó de l'hotel Ranzini, on s'hostatjava la seva estimada, la ballarina Olga Khokhlova, va crear El passeig de Colom, el que seria el seu darrer tribut pintat a Barcelona, la ciutat que li havia obert les portes de l'avantguarda i, a recer d'aquesta, del seu llenguatge personal. És l'obra que sentencia l'exposició, per bé que el punt i final d'aquesta història és molt discutible. “Com a gran paisatge, va ser l'últim, però Picasso va fer moltes referències posteriors a la ciutat en les seves obres”, precisa Rafart, que posa com a exemple un gravat que també custodia el museu, del 1968, en el qual s'imposa la font de Canaletes.