“Els concerts imaginaris tenen espai dins el silenci.” Manel Pedrós deixava les baquetes a un costat i emmudia el Palau de la Música. Recitava el Poema espiritual de la lleidatana Dolors Miquel, amb els punys tancats i un intrèpid violí dibuixant-li les paraules. Els Blaumut havien imaginat aquest concert en silenci durant molt de temps, com un punt de trobada de les trajectòries dels seus components. Xavier de la Iglesia recordava, orgullós, que l'Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida (OJC) havia estat el vincle del grup, com si hi haguessin
estat predestinats.

Després de més de 15.000 còpies venudes del seu primer disc, El turista, era el moment de posar música a la imaginació i crear un espectacle galàctic fidel al seu estil: un pop-folk que destil·la música clàssica, ara més que mai. El turista simfònic tancava dimarts la gira a Barcelona amb nostàlgia, resseguint sense pressa un repertori de cançons que bateguen fort. Que suen, que ploren, que salten, que es miren. L'OJC es va alçar com a protagonista amb l'intermezzo de Cavalleria rusticana, de Mascagni, o amb el Preludi de la cirera, en una interpretació brillant d'Oriol Aymat, el violoncel·lista de Blaumut. El director, Alfons Reverté, vibrava a la tarima fent de nexe entre l'energia pop del grup i l'elegància de l'orquestra.

L'espectacle, arranjat i produït per Carlos Montfort, va superar amb escreix les expectatives d'un públic que no va tenir recança de picar de mans i aixecar-se a ballar, empès per aquella força inspiradora dels Blaumut. Vassil Lambrinov, violinista de l'orquestra i del grup, es divertia picant l'ullet al fagot, la trompeta i l'oboè, content de tenir tanta companyia a l'escenari. Algú va demanar Bicicletes i, després Islàndia. Els esquimals, els astronautes, els nàufrags, el llimoner, el xampú, el faquir equilibrista, el vent, els astres blaus... cap d'ells va faltar a la cita. I encara hi va haver temps per presentar una cançó que ja dóna pistes del segon treball. Previsions d'acostament, inspirada en el text guanyador del concurs, La llum de les ones, de l'Institut de Ciències Fotòniques, és un homenatge a la llum.

Un Pa amb oli i sal memorable va posar punt i final al concert, amb el públic dempeus. Els músics alçaven uns ulls lluents a la immensa cúpula del vitraller modernista Rigalt i Blanch. I és que el Palau de la Música no només va ser l'embolcall perfecte sinó el protagonista d'un joc d'escultures, ombres i colors. Al fons de l'escenari, les divuit muses semblaven voler ballar. Una nit d'estels fugaços per anar-se'n a dormir xiulant.