Nicole Kidman és molt conscient de la importància de la imatge a l'hora de defensar una pel·lícula. Mai no ho havia demostrat tan bé com en el seu pas per la catifa vermella de Canes en la presentació de Grace de Mònaco. L'actriu sap ser la primera dama d'un principat de conte de fades a la pantalla i una princesa moderna a la Croisette. Ho va aconseguir col·locant-se un Armani Privé farcit de cristalls de Swarovski, brodats en fil de plata, lluentons i puntes. “És un vestit de princesa amb un toc”, deia, i afegia que l'escot li baixava un pèl. Devia pesar una mica. Era d'un barroquisme contemporani controlat, un punt gòtic i en una tonalitat blau fred ideal per convertir-se en una metàfora de la distància amb què la crítica ha rebut el film d'Olivier Dahan. I a sobre, hi ha hagut conflictes amb el poderós productor Harvey Weinstein. Els experts diuen que han fet un retrat buit i ensopit de la princesa. Hi veuen massa sucre i molt de telefilm. En canvi, els seus reials parents, tot i viure en un país d'opereta, en reneguen per tot el contrari. Consideren que no hi ha rigor històric, es falseja el glamur i es dóna una imatge distorsionada de l'actriu que va canviar una vida d'èxit a Hollywood per un retir de luxe a la vella Europa. Una dona bella i desitjada que precisament va conèixer Rainier arran de ser convidada a Canes. ¿No els agrada que es comenti que s'avorria, que no tot van ser flors i violes en el seu matrimoni i que sempre va desitjar tornar a fer d'actriu? “El film no té malícia contra la família”, diu Kidman, trista per la reacció.

Potser els faria falta repassar la biografia de Grace Kelly que va firmar el reconegut Donald Spoto el 2009, vint anys després de la seva mort, tal com l'actriu li ho va demanar. L'escriptor i amic explica que es va enamorar de Rainier i va deixar la meca del cinema perquè aquell ambient no l'omplia. Volia crear una família i ho va fer, però apartada de la seva cultura, amics, país, família i professió. “Durant anys es va esforçar per encaixar en un nou ambient, per adaptar-se, per sotmetre's, per negar-se a si mateixa, per aprendre un idioma i uns costums antics, i fer-ho amb el millor dels somriures.” Detalla episodis de depressió i solitud, “sentiments que van anar en augment a mesura que passaven els anys”. Se sentia en una gàbia daurada. Mai no va pensar que hauria de deixar la interpretació per sempre, i cada any que passava la trobava més a faltar.

L'oportunitat va arribar quan Hitchcock li va oferir el paper de Marnie la lladre el 1962. Ella el va acceptar i després el va refusar. S'ha dit que la societat monegasca no volia que la seva princesa treballés fent de frígida cleptòmana i que sortir del principat suposaria incrementar la tensió política del moment amb De Gaulle. Segons Spoto, l'autèntic motiu no es va explicar mai: Grace esperava un tercer fill i l'embaràs no anava bé (finalment el va perdre). Per això va escriure al director disculpant la seva presència: “Per a mi ha estat molt dolorós haver de deixar la pel·lícula.” El futur no li donaria més opcions que la de fer de narradora de documentals i pel·lícules religioses. “Com a esposa del príncep Rainier jo només puc tenir una vida pública: la de princesa”, diria quan li preguntaven als anys vuitanta per què no tornava a la gran pantalla.

Spoto tampoc no descriu el matrimoni com a ideal: “Durant la dècada dels setanta hi va haver un període en què els amics de Grace i Rainier sabien que la parella s'havia distanciat.” A ella li agradava el ballet, les arts i l'òpera, i ell estava entregat a les qüestions d'estat. Quan a Kidman li pregunten si se sent identificada amb la princesa actriu, diu que ella no està casada amb un príncep (“bé, sí, amb un príncep del country”, Keith Urban, puntualitza) i que ha sabut trobar l'equilibri entre la seva carrera i la vida personal. Tots recordem algun moment no tan feliç. Quan va guanyar l'Oscar per Las horas el 2003, ja divorciada de Tom Cruise, “vivia la més intensa experiència de solitud que he tingut mai. Els meus grans èxits coincideixen amb èpoques difícils personals. A veure si un dia tot és amunt”. Sembla que no serà ara, tot i que ella surt ben parada en les crítiques (“està molt divertida malgrat que el film no sigui una comèdia”, diuen) i destaca l'atenció als detalls: “Des que vaig fer Moulin Rouge que no ho veia”, diu.

Cartier, per exemple, ha fet la rèplica d'un collaret dels anys cinquanta de 5 milions de dòlars, regal de Rainier. Kidman l'havia de lluir en la premiere, “però no lligava amb el vestit”. Kelly també l'hauria eliminat. Tenia la classe de la costa est nord-americana i mai no perdia l'elegància. Primer quan la vestien els grans figurinistes de Hollywood i ja a Europa en descobrir les cases d'alta costura de París.

En una edició en què l'estrella és un mite obligat per les circumstàncies a retirar-se del cinema, res menys adequat que preguntar-li a Cate Blanchett com compagina èxit i fills. L'actriu, que en té tres, va estar a l'altura: “Aquesta és una pregunta que només ens fan a les dones.” I amb conya: “Tots els dies deixo els meus fills acaronar l'Oscar 15 minuts.” La sempre bella Monica Bellucci també és un exemple de dona activa i positiva. Es declara feliç de fer els 50 al setembre: “Vull seguir així de bé perquè tinc molt per aprendre i sóc mare de dues petites.”

El mateix mes Sofia Loren en farà 80. En l'any Kelly, Canes ha donat la benvinguda a una altra llegenda del cinema en vida, guanyadora de la Palma d'Or el 1961 per Dos mujeres i jurat del festival cinc anys després. La italiana arriba a l'edició en què un meravellós cartell de Marcelo Mastroianni (amb qui va compartir 13 films) presideix la Croisette. Ara que ja és àvia és també musa del seu fill, el director Edoardo Ponti. Segurament Grace Kelly l'enveja des del cel.